dimecres, 29 de desembre de 2010

*2010*

Per segon any porto a terme aquest exercici de resumir amb paraules destacades i disperses aquest any 2010 que agonitza. Afegeixo les músiques que més m'han acompanyat. És una bona manera de passar pàgina, deixant constància del que s'ha viscut i deixar tot a punt per iniciar un nou full en blanc que té per títol *2011*

València, Mestalla, Zigic, aules, EPS!, AJEC, Carnaval solidari, Laura, Madrid, renaixença, CJB, CC Les Bassas, Pineda de Mar, dipòsit, tardes, aranyes, Facebook, Sant Jordi, Mil Sols Esplèndids, Mario, Corazón Rebelde, Cèlia&Eloi&Pau, Manresa, Sàhara, 27 de Febrero, mur, lluita, mirades, Congrés, Teatre Alegria, decepció, Ché, reconeixements, final, Baraja, casal d'estiu, bonrollisme, Galàxia Andròmeda, Arc-Iris, Mundial, Iniesta, èxtasis, Nini, Villa&Silva, Calella de Palafrugell, amor, nits, Dublín, Hotel Vela, Gràcia, Guillem, Els amics de les arts, examens de setembre, coordinació menjador, oportunitats, CEMB, bullying LGBT, Camp Nou, projectes, cartes, crohn, farsa, autonomia, Obama, zoo, Jordi, despedides, samarreta del València, llàgrimes, errors, Granollers, GRA, retrobaments, injustícia, noves rutines, Ismael, amics, Castell de Montjuïc, blog, idees, Estatut, manifestacions, eleccions, Iniciativa, ¿canvi?, famílies, James, Harry Potter, inspiració, autobus

Banda Sonora: Amunt València (Leo Segarra); Sucede que a veces (Ismael Serrano); Todo (Pereza); Que va a ser de mí (Ismael Serrano); El Rompeolas (Quique González); L'home que treballa fent de gos (Els amics de les arts); If time is all I have (James Blunt); Balance (Ismael Serrano); Some far gone (James Blunt)

Foto: Dia al Zoo de Barcelona, Octubre de 2010

dilluns, 20 de desembre de 2010

PERFECTE IMPERFECTE

No sé si existeix la llum, però sé segur que sense tu no trobaré mai l’interruptor. He conjugat paraules sense parar, una darrera una altra, però no he estat capaç d’escriure res amb sentit. Porto una cadena d’errors lligada amb força al turmell i no és senzill avançar, les ombres dels racons em sorprenen com fantasmes i el temor em va dominant poc a poc. I així, he hipotecat els meus somriures a les pors.

Pel camí les llums del nadal em pregunten, en cada maleïda travessia, on he amagat la il·lusió, i les estones lliures per passejar amb qui t’estimes per la ciutat, banyat en el càlid foc d’aquest hivern gelat. Em recorden la felicitat mentre m’observo a mi mateix esgotat en el vidre de les botigues que ja han tancat les portes, que han decidit parar fins l’endemà la venda material d’esperança i somriures.

I penso que potser, després i al final de tot, només em queda ser un bon poeta, d’aquells que la gent llegeix i admira, sense preguntar-se si serà aquell home gris i solitari que trenca a l’autobús o al metro els seients de quatre, reservats a les famílies. Potser és ja aquesta, la meva condemna eterna als errors i a les barreres. La condemna d’escriure veritats que els ulls mentiders i cansats de la gent detectaran en llibres o a la pantalla plana de l’ordinador, fent sentir a les seves pells un intens calfred. La condemna d’estirar-me al llit i desitjar companyia en aquestes fredes dates, encara que la companyia fos la mentida més immensa de la terra, l’abraçada més efímera de la dona més infidel de la ciutat.


16 de desembre de 2010

dijous, 16 de desembre de 2010

DETALL DE NADAL: "PASTILLAS CONTRA EL DOLOR AJENO"

Molta gent aquests dies està buscant un regalet, un detall per alguna persona pròxima, un amic, un company de feina o algun amic invisible. Doncs potser amb Metges Sense Fronteres podeu donar en el clau. LA ONG, possiblement de les més útils pel seu caràcter concret i pragmàtic, ha llençat una gran iniciativa, ja que hi pots participar sense donatiu i sense ser soci, oberta a tothom.
La iniciativa es diu "Pastillas contra el dolor ajeno" i consisteix en comprar una capseta de caramels amb aspecte de pastilleta, i el que pagues va destinat directament a la cura de malalties al tercer món; a això deu el seu nom. Es ven a les farmàcies i val tan sols 1 euro.
Així que us invito a regalar durant aquestes festes aquest petit detall a les vostres persones més pròximes, i ajudar entre tots a matar les malalties que castiguen aquells que menys tenen.

Pd: Increïble el video sobre la iniciativa que protagonitza el grandíssim Berlanga, desaparegut fa poques dates i que posa la pell de gallina. Un geni fins les seves últimes hores.


http://www.msf.es/pastillascontraeldolorajeno/

divendres, 10 de desembre de 2010

VERSOS D'ESPERANÇA

De vegades, entre les ombres que semblen condemnar-nos el dia a dia, entre lamentacions per oportunitats perdudes i somnis mai realitzats, apareix una llum, una engruna d'esperança que et fa reprendre la lluita i seguir caminant.
I avui una persona estimada suma un any més, quan fa pocs mesos pensava que el seu camí ja havia arribat a un cul de sac, al final ineludible al que algú ens va condemnar sense excepció.
Un grup de joves catalans dedicaran el seu temps i el seu esforç, les seves paraules i la seva suor a defensar els drets dels seus amics, els sahrauís, que dia a dia veuen les seves llibertats trepitjades i buscaran conscienciar a tots aquells caminants que vulguin obrir les orelles als crits del món, aquell que no sempre es veu però que sempre es sent.
Una dona d'un país llunyà pot arribar a ser alliberada gràcies a la pressió que gent que ni coneix, gent de molt més enllà d'on veu morir el sol cada vespre ha fet sense treva ni descans... S'evitaria així una injustícia sagnant i es faria un pas més cap al país dels somnis, cap al país del “tots igual”, la dolça utopia que ens treu el son en tantes matinades.
Petites victòries al color gris, dures i senzilles, que avui més que mai em recorden els versos i les paraules d'Ismael Serrano, cantautor somiador i guerriller que aquest diumenge, gràcies a un gran amic, podré veure i escoltar de nou, amb la millor companyia. La darrera vegada que el vaig escoltar en directe va ser a principis de maig, amb els ulls recent arribats dels camps de refugiats de Tindouf i poc abans d'arribar inesperadament al final d'un camí. La vida m'ha capgirat algunes coses des de llavors, els mesos han passat de vegades com anys, i tempestes i marees s'han succeït al món.
Serà un cop d'alè, una mirada descansada a un paisatge verge, i després tocarà seguir el camí, sense abandonar, pronunciant versos d'esperança que ens seguiran regalant petites alegries quotidianes.

diumenge, 5 de desembre de 2010

RECAIENT


Fa dies que tinc alguns escrits a mitjes, sense acabar. Fa dies que la feina em deixa sense temps, i les pors truquen a la porta. Fa dies que penso que em cal posar ordre a diverses coses... però de moment, per no deixar més abandonat el blog, he decidit rescatar un escrit antic per fer més amena l'espera dels nous escrits que s'estan cuinant al taller.
---

De nou el fracàs passat s’ha desenterrat; els somriures sincers amenacen amb tornar a fugir; els carrers gelats de tristor em fan rebossar la buidor del meu cor i altre cop el meu llit solitari m’espera fred.
Les dates passen en el magnànim calendari, estèrils, sense ressò, inexpressives com un mut sense mans, volàtils i sense pausa.
Ressonen de lluny mots de felicitat, paraules d’amor, sensacions de plaer... ho porta el vent de zones molt desconegudes per mi, amic del desastre.

El got ple de whisky amb gel dota de vida la meva mà mentre recordo les paraules del meu psicòleg: “depressiu crònic”.
He buscat jardins de roses per acariciar el teu verge cos i he trobat només camps de maduixes traïdors; he estimat dones que no m’han volgut i amb el seu cos nu recollit entre els meus braços he somiat; he penetrat amb tinta blava de malenconia inexpressius papers blancs imaginant que recorria amb petons un coll inventat...

Escoltant música escrita per ments incompreses com la meva vaig buidant un got darrere un altre i espero impacient la sortida del sol d’un demà que per fi calmi el meu cor, ompli els meus buits i em faci conèixer algú capaç de curar aquest dolor.


21 de Juny de 2009

dissabte, 20 de novembre de 2010

SOMIANT DE LA MÀ DE CRISTINA DEL VALLE

Fa algunes setmanes que aquest estrany camí de la vida m’ha portat fins Granollers, per treballar de dinamitzador juvenil i retrobar-me amb vells amics, i així, el passat dijous 18 de Novembre vaig tenir el gran plaer de treballar per apropar a 350 joves estudiants de secundària les experiències de Cristina del Valle.

La Cristina fou component del grup musical Amistades Peligrosas, i avui és Presidenta de la Plataforma de Mujeres Artistas. Aquesta entitat té com a tasca la defensa dels drets de les dones arreu del món, especialment en aquells països on menys protegides estan, així com també la recerca de la pau en diferents conflictes encallats del món, com el Sàhara o Palestina.

Sovint mirant per la finestra és fàcil veure el cel tapat de núvols grisos, o veient les notícies és senzill també perdre la fe en el demà, en tot cas en un demà millor; però escoltant a la Cristina tot sembla agafar una mica d’aire pur, sembla que encara som a temps de curar ferides i mirar sense vergonya cap el futur, cap endavant. Les seves paraules, mesurades i contundents a parts iguals parlaven de mots que s’han escrit i es segueixen escrivint amb sang i foc, amb esforç i petites grans victòries al darrera, com llibertat, igualtat i pau. Les imatges de viatges que va mostrar durant la xerrada, de països llunyans que de vegades semblen existir només en mapes i en notícies tràgiques, eren també una forma de descobrir-nos tot el món que hi ha més enllà dels nostres problemes diaris, aquells que ens molesten al caminar mandrosos pel matí. Però sobretot, l’experiència de poder escoltar la Cristina a pocs pams serveix per seguir creient, per no oblidar la feina que hi ha per fer, per ser conscients una vegada més del poder que tenim i de la obligació d’ajudar a ser lliures a aquells que no poden ser-ho per culpa de tercers. Aquells palestins tapats darrere un mur que vol callar les esperances, els milers de dones que viuen atemorides sota l’ombra de homes grisos, aquells sahrauís reprimits per fusells. Tots necessiten de les nostres mans i les nostres veus, perquè hi ha feina a fer, hi ha qui ens necessita, hi ha molta gent que necessita una mà per sortir del pou, perquè encara que de vegades no ho sembli, a la cantonada ens espera un demà que cal treballar perquè sigui millor.

dissabte, 13 de novembre de 2010

UN DIA DE TARDOR


Fa alguns dies que ens ha atrapat la tardor, aquesta època en que tot comença a tornar-se fred, on les fulles adornen el terra, tot despoblant les copes dels arbres. Fa alguns dies que el Sàhara ha decidit deixar de callar i estan rebent cops sense que ningú els vulgui escoltar. Espanya i els seus representants amaguen el cap sota l'ala, i el fred és fa així una mica més insuportable, una mica més decebedor.
Aquí us deixo aquest escrit que vaig fer fa uns dies.

No sé si em van condemnar o si jo m’hi vaig obligar, però avui estic aquí, fent de missatger de paraules que no entenc, de promeses que no crec. Fa estona que han assassinat el darrer home somrient, i no sé pas a quin hostal refugiar-me per recuperar forces. Sento la gola seca i les cames cansades de tant caminar, de tant voltar buscant aquella llum que desprenia el teu cos. He pujat al mirador i m’he deixat perdre per vora les onades; m’ha semblat veure’t pel casc antic, girant pel carrer del Pi, però he descobert després que tan sols era l’estela d’un estel fugaç.

La passada nit van canviar l’hora i avui s’ha fet fosc més aviat, tenint menys estona per buscar-te, fent més pesat el fred i més mortífer el verí de la malenconia. Tot plegat és una mica més gris, una mica més encara. L’asfalt inert i els fanals mig trencats marquen el camí directament al bar més oblidat de la ciutat, on copa rere copa poder esborrar el teu nom del meu cap, i dibuixar amb pinzells una tarda solellada d’estiu, plena de somriures, amb olor de futur. Però un allau de records sempre acaba escombrant-me cap al fons de l’univers, allà on fa olor de sofre, i els únics companys són fosques ombres, callades i observadores. I no puc evitar transportar-me a aquells dies en que creiem que mai un demà ens venceria, quan acariciàvem el cel amb els dits i desafiàvem la velocitat i les veritats dels vells savis. Des de llavors han bufat molts vents, de l’est i de l’oest, i pràcticament he perdut el seny i la raó. M’he aficionat a menjar pomes vermelles a mossegades i a passejar sol, he arribat a pintar el sol de groc i tots els gossos perduts de vora casa ja reconeixen el meu pas.

Acostumo arribar a casa tard, intentant així evitar l’insomni. Però moltes vegades tot i així m’atrapa i batallo contra ell omplint de paraules una llibreta blanca. De vegades encara surten quatre frases aprofitables, encara que al tenir els somnis encarcarats ja no tinc la facilitat d’ahir. Potser és que la màgia de la ploma també està a punt d’abandonar-me. I mirant la lluna, explicant-li les clarors i les misèries del dia que acaba, fumant un darrer cigarret, tanco la jornada fins el matí següent en que tocarà pujar el taló del teatre de la vida altra vegada.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

SIMPLEMENT MARAGALL

Si alguna cosa m’ha enamorat sempre de Pasqual Maragall, aquesta és especialment la seva capacitat de desfer la rigidesa de la política, de no ser una simple cara del partit que per darrere mou els fils, de ser una persona diferent a la resta de mortals i, per tant, també diferent a la resta de polítics. Un home admirat pel poble i temut pels professionals buròcrates de la política.
I volia recordar amb certa nostàlgia el record que tinc d’una nit de tardor de l’any 1999 en que amb només nou anyets em van portar al carrer Nicaragua, seu del PSC, a veure Pasqual Maragall, que tot i ser el candidat a President de la Generalitat més votat no tenia prou escons per governar... el somni trigaria quatre anys a fer-se realitat.
Com a polític, Maragall deixarà per a la posteritat dues grans consecucions, una per cada càrrec d’importància que ha ocupat. Com Alcalde de Barcelona va portar els Jocs Olímpics del ’92, el millor regal per a la ciutat, que va patir una dignificació, un progrés i una modernització sense precedents que la van situar al mapa mundial, la van obrir al mar (fins llavors la ciutat hi havia viscut d’esquenes) i va aconseguir per a ella un gran prestigi internacional. Com a President de la Generalitat, deixà un Estatut que fou massa valent per a les obtuses ments de molts corbs que encara habiten per Espanya. Un Estatut que era un pas endavant, una fita per encaminar el país cap al futur, cap a un major autogovern, cap a una millora, modernització i adaptació de les lleis. Tot això va ser el que va tenir temps de fer abans que la seva espontaneïtat, el seu carisma i la seva manera d’estimar Catalunya fossin desterrades des del seu propi partit en favor de la rigidesa que Maragall només amb el seu somriure trapella ja esquerdava. Així doncs, la seva obra com a polític és possiblement inigualable, i més en els temps que corren. Potser, els joves podem dir, gràcies a Maragall, que encara vam ser a temps de veure un dels últims polítics bons, dels de veritat, dels que acaben sortint als llibres d’història i dels qui la gent parla amb admiració. Simplement genial.

Però Maragall, ara mig apartat del tot de la política, està sumit des de fa tres anys en una nova conquesta a la que caldrà ajudar-lo tots plegats perquè en surti vencedor. Malalt d’Alzheimer, en Pasqual no ha decidit retirar-se i desaparèixer, amagat mentre aquesta traïció amb nom alemany li devora els records. Una vegada més ha estat valent i ha renunciat a molt per, amb la seva cara pública, lluitar contra la malaltia, buscant una cura que sap que per a ell arribarà tard però que pot salvar milions de persones de perdre els seus records i la seva dignitat. Potser aquesta és la seva darrera mostra de bon polític, la seva darrera lluita per el bé comú (única i indispensable meta que ha de tenir un polític). Ell i els seus ho estan donant tot per vèncer, i no tinc el menor dubte que aquesta victòria arribarà, cap dubte que el seu esforç, al que caldrà sumar el de tots plegats servirà per evitar el creixement de la malaltia en el futur, sent aquesta la seva tercera gran conquesta. Per tot plegat moltes moltes gràcies Pasqual.

divendres, 1 d’octubre de 2010

NIT DE FINALS D'ESTIU

Deixo aquí un text que vaig escriure després de l'últim dia de les festes de Gràcia. Ara que ja també ha passat la Mercè, crec que molts ens sentim així...
----
... Poc a poc arriba l’alba mentre vaig deixant enrere aquells carrers inundats de paperets de festa i confetti, mentre vaig deixant enrere el lloc on agonitza la festa.
L’estiu s’escapa entre els dits com un rajolí d’aigua fresca, i ja es fàcil notar l’aire de la rutina que comença a bufar a una estona d’aquí. La nostàlgia s’apodera de tot i no vol deixar-me anar.
La festa major ha arribat al seu final i ara caldrà esperar de nou fins l’estiu vinent per tornar a posar el món al revés, per esborrar durant les estones de lluna les classes socials, per besar aquells llavis banyats en alcohol i roses, per veure la cerimònia del sol i la lluna ballant en un mateix cel. D’aquí un any tocarà tornar a descansar de projectes, de somnis esquerdats, d’èxits rotunds i de relliscades perilloses, però acceptem el repte: l’any que ve tornarem a banyar-nos ebris de somriures sota l’encís nocturn.
Entre els carrers que van quedant enrere encara ressonen versos i acords, paraules a cau d’orella i promeses voladores. La llum del dia, de la rutina, comença a cremar la retina, vol recordar que demà torna a arribar un nou dia i ens obliga a netejar la ressaca fins la propera cercavila, fins el següent pregó, fins la propera nit d’estiu, fins la pròxima festa major ...


22 d’Agost de 2010

dijous, 23 de setembre de 2010

LA FORÇA DEL CONJUNT


“la fuerza del grupo suma más que el relámpago de una estrella fugaz”


diumenge, 19 de setembre de 2010

AMB LA MOTXILLA A L'ESQUENA, CAMÍ DE LA LLIBERTAT


Ens ha deixat José Antonio Labordeta, escriptor, cantautor i polític natural de l'Aragó. Planer i d'esquerres, avui ens hem quedat sense un referent, sense un mestre, sense un mirall on mirar-nos i apendre.

Conegut per ésser diputat durant dos legislatures al Congrés per la Chunta Aragonesista (CHA), fou cantautor i escriptor, sent aquesta una via d'expressió durant el final del franquisme, amb les seves compromeses lletres. També fou popular el seu programa documental, "Un país en la mochila", en el que a base de caminar, tot fent narrativa poètica, anava mostrant els racons més bonics i rurals de la geografia espanyola.

Home polifacètic, i que abans que res havia estat professor a Terol, sempre ha estat un gran defensor de la llibertat, de la paraula com a eina, i la seva personalitat pròxima i entranyable el convertien en un polític del poble, un mestre popular de la paraula.

Avui les seves paraules s'han apagat als 75 anys, i ho han fet plenes de raó, contundència i ironia fins l'últim dia. Ara només ens quedarà recordar-lo, amb el sabor amarg que sempre ens fa pensar que els millors sempre marxen abans que els altres.


"Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad"


divendres, 10 de setembre de 2010

ESCOLTANT L'AIGUA ENTRE LES ROQUES

He escapat del pou fosc i de la llacuna vella.
He sobreviscut a la màxima eufòria i a la recaiguda més tramposa.
He volat vora el cel lligat a una estrella polisària amiga i no he après a callar enfront el dolor.

He nedat per mars d’arreu i a la costa de cada un d’ells he sentit por.
He seguit camins que em van dir que portaven a la mateixa porta del cel, però en ells vaig conèixer les drogues del infern.

He viscut com un vell en cos de jove, i he explicat secrets a la lluna a cau d’orella.
He mentit mil cops en benefici d’altres, i he cremat centenars de paraules al foc que fa neteja.
Han intentat acabar amb mi a cops d’espases roents però tot i tropeçar sempre he escapat.

I avui he arribat aquí, amb tu, amb les butxaques buides i les mans molt plenes. Amb ganes de descans després de tanta guerra, amb ganes de buscar bones pedres per construir una casa fixa amb bons pilars.
Aquí he decidit acabar el trajecte, perquè t’he trobat a tu.


26/8/2010

dijous, 9 de setembre de 2010

CANÇÓ PER 1 DIA D'ANIVERSARIS

Aquí va un petit regal per a dues persones que avui 9 de setembre fan anys, una és la meva tata, i l'altre un molt bon tiu, un bon company i amic!!




pensa sempre q l'horitzó, allò que està per venir sempre valdrà la pena!!

divendres, 3 de setembre de 2010

JUSTÍCIA, RECOMPENSA AL SABER FER

Ahir un molt bon amic, el germà que mai he tingut, del que us he parlat més d'una vegada per aquí, aspirava a ser premiat amb el Bdblog al millor blog personal de tot l'Estat espanyol. Vaig estar pendent d'aquesta notícia durant tota la tarda i vespre fins que em vaig disposar a dormir... Llavors vaig rebre un sms inesperat, era ell i em deia que havia guanyat el premi!! Va ser una gran notícia, ja que a més comentava que jo havia estat molt present en la seva ment en aquells moments emotius i feliços, tot un regal per mi i la meva fe.

Quan vaig llegir les paraules i el meu cervell les va dotar de sentit, vaig fer un salt del llit i em vaig abraçar molt fort a la persona estimada més pròxima que vaig tenir en aquell moment a la vora, que no era altra que ma mare... En aquell moment vaig tenir clar que Déu segurament no, però si que existeix alguna cosa que acaba fent que tota feina tingui sempre una recompensa.

Si aquest gran artista no haguès guanyat el premi, per mi i per tots els que l'estimem haguès sigut igual de gran, igual de genial, però sincerament, la seva victòria m'ha fet creure una miqueta més en la justícia, en la vida, en les recompenses al saber fer.

No crec que facin falta gaires paraules més, tan sols FELICITATS, però per sobre de tot GRÀCIES MARIO!!
(foto del març de 2010 durant una manifestació per una educació millor, quan la lluita tenia gasolina que la fes cremar)

dimecres, 1 de setembre de 2010

SÀHARA

Quan el passat mes de maig vaig estar als camps de refugiats en els que molt sahrauïs sobreviuen en ple desert, en territori argelià, vaig fer un escrit. Em va sortir del cor mentre intentava captar cada sentiment de les persones que m'acolliren a casa seva com si fos un familiar seu. Fins ara no l'havia publicat enlloc. Després del que ha passat amb els activistes espanyols penso que no puc trobar ocasió millor per penjar-lo. Sàhara libertad, Polisario vencerá!

-----

La pols jeu sobre la pell
El silenci corre per sobre les dunes,
Les jaimes, les construccions,
I colpeja contra el pit.

El cel observa,
El sol castiga, el vent complica el mirar,
El mirar altiu cap enfront,
Cap al futur,
Un futur que cal pensar que serà nostre.

Matarem la por, deixarem la pols enrere,
Les armes seran l’amor i l’esperança,
Guanyarem la batalla,
I per fi es farà justícia.

El futur serà nostre.

Camp de refugiats de l'Aaiun, 2 de maig de 2010

dimarts, 24 d’agost de 2010

ZONA CERO, PRIMER PAS DEL NOU CAMÍ

Fa uns dies que als Estats Units d’Amèrica s’ha destapat certa polèmica. Sembla que el President Obama ha dit que no li sembla malament que molt a la vora de la zona 0, allà on hi havia les torres bessones fins l’atemptat terrorista de fa 9 anys, s’hi edifiqui una mesquita. Això ha aixecat moltes ampolles en sectors de la societat i també de la política. Els sectors més conservadors, representats políticament pel Partit Republicà ja han posat el crit al cel i fins i tot han organitzats mobilitzacions en contra d’aquesta construcció. També representants polítics del Partit Demòcrata (partit al que pertany el propi Obama) han mostrat la seva disconformitat amb el projecte de construcció.

La veritat és que m’espanta una mica la relació perillosa d’idees que s’estableix, pel que es veu, a la societat nord-americana. A diferència del que molts semblen pensar, les mesquites no són fabriques de terroristes, sinó espais sagrats, de culte, d’una religió, idènticament al que és una església pels catòlics. Els terroristes que van perpetrar l’onze de Setembre eren extremistes, no pas membres ni representants absoluts d’una creença que exageren i transformen, tal com pot passar i passa a totes les religions. Em sembla perillós no solventar aquesta errònia relació de conceptes. Resar a un Déu que no respon al nom de Jesús no es cap crim, és tan sols un tret cultural diferent. No per llegir l’Alcorà una persona passa a ser del bàndol fosc, no és sinònim de que sigui un assassí.
La construcció d’aquesta mesquita a uns 200 metres de la zona 0 representa una gran oportunitat. Un pas endavant simbòlic en la construcció d’un nou món basat en el respecte, i en la igualtat dins de l’assoliment de les naturals diferències. Penso que el nom de zona 0 seria més encertada que mai, convertint-se així en el primer pas, en el minut primer de la construcció d’una societat més altermundista, més positivament global i on fos senzilla l’entesa entre pobles i cultures. Just allà on alguns van voler partir el món en dos, passats els anys, es comença a construir un de sol, plural i integrador.

Només així farem un pas endavant, només així sobreviurem al futur.

dimarts, 17 d’agost de 2010

ET NECESSITO

Et necessito
Necessito respirar la teva olor
Necessito alimentar-me del teu pecat
Necessito caminar al teu costat
Necessito escoltar-te, parlar-te
Necessito omplir el temps amb la teva companyia
Necessito que avui matis la meva pesada amant, la soledat
Necessito el teu sabor i el teu rumor
Necessito cada paraula per fer-la art a la teva orella
Necessito cada pam de tu

Agost 2010

dimecres, 11 d’agost de 2010

AL APRENDIZ

*A Pau*
Tiene 17 años, por lo que legamente aún no posee la mayoría de edad, todo un privilegio que, de forma imposible, me gustaria perseguir para mí. Sin embargo, no puedo evitar sentirme identificado con él. No sé por que motivo exactamente me veo reflejado en él, cuando las arrugas no eran propietarias de mi alma y mis sueños aún corrian libres de cadenas. Quizá no nos parezcamos, quizá tan solo me hubiese gustado ser como es él.
Son días de perdición, no abundan los guías y es senzillo perderse por las calles de la sin-razón. Sin embargo él, a su temprana edad, es capaz de valorar lo senzillo, de trabajar por lo colectivo, de soñar, de sacar punta al lápiz para iluminar poesia en un simple papel, de indagar y conocer poesias de otros genios cercanos... Quizá es por alguna de estas cosas que me identifico con él; si la memoria no me falla cuando mi mirada era joven me gustaba también escribir palabras voladoras en papeles vulgares y pensar en como trabajar para poner parches a los arañazos del mundo.
No puedo evitar al miedo. Me asusta que este involuntario aprendiz que la vida me ha regalado, como posibilidad a una segunda oportunidad, como posibilidad a una salvación digna, se pierda entre los humos de este tenebroso mundo, gobernado por los intereses de unos pocos. Los intereses de unos pocos capaces de pisar a los demás por una victoria sucia. Me gustaria poder regalarte un escudo contra los desengaños, o una espada para desafiar a los cobardes que siempre acaban por ganar, o quizá un espejo, para que siempre lo lleves encima y nunca te olvides de reconocerte delante de tí mismo. Este podria ser el mejor regalo para no caer en las trampas del tiempo ni en el envejecimiento traicionero del espíritu de lucha.
De todos modos, creo que mi deber y la mejor opción será estar ahí para tí, como una sombra discreta, vigilando tu caminar. Intentaré ser poco visible pero estar alerta, para vencer junto a tí a los miedos, para evitar que alguna vez alguien te haga poner de rodillas. Me quedaré aquí, aplazaré mi huida en busca de la luz robada, para estar aquí contigo y vencer al fin.
Al fin y al cabo mi misión es solo la de dar una segunda oportunidad a nuestros sueños, aprendiz.

divendres, 6 d’agost de 2010

RETROBAMENT

Fa prop de 3 mesos que no el veia, des que vaig baixar d'aquell ferrocarril després d'un dia d'emocions difícils, direm amb aquestes paraules. Des de llavors ha plogut molt, alguns dies més suau, altres amb més força.
Avui, definitivament, i després d'altres intents frustrats hem posat fi a aquest intolerable període. No puc negar que l'he trobat a faltar durant moltes tardes, on el gris i l'ombra es feien propietaries d'aquell espai fins llavors ple de llum i creativitat...

Però tornant al dia d'avui, entre tapes i begudes fredes, sota de les façanes més clàssiques del casc antic de Barcelona, hem posat les vides al descobert, les ferides, les flors més belles, les històries més anecdòtiques, per, com en un mercat, poder remenar i triar! L'estiu apreta i les distàncies amb la gent especial es noten, necessitava urgentment una estona així, de reflexió, de converses.

I novament ho has aconseguit, m'has posat al dia, i com sempre, com feies abans cada tarda en el cor del Raval, has aconseguit encomanar-me aquesta passió per la vida, aquesta energia pel món associatiu, aquesta vitalitat per engegar projectes i mogudes, somnis, viatges, poesies...

Han passat 3 mesos i està clar que els has aprofitat per seguir fent de la vida un viatge trepidant, amb moments per a cada cosa, però sobretot amb vitalitat i dinamisme constant!!

Gràcies per estar, gràcies per saber encomanar somriures i somnis!!

dissabte, 31 de juliol de 2010

VICTÒRIA

El passat dimecres, mentre estava d'excursió amb el casal d'estiu on he treballat, vaig rebre un sms que em va fer emocionar. Els pèls se'm van posar tots de punta, una alegria indescriptible va inundar el meu cos, i els meus ulls es van arribar a humitejar. El Parlament de Catalunya havia votat a favor de prohibir les corrides de toros.
Arriba així una victòria treballada, amb arguments, amb suor i amb molta dedicació durant molt de temps. Personalment vaig ser de les persones que van recollir firmes per l'Iniciativa Legislatura Popular (ILP) que la plataforma Prou! va portar a terme amb la intenció d'entar a la història i aconseguir aquesta prohibició. Veure el somni realitzat, després de superar un a un tots els passos, havent estat implicat personalment en la recollida de signatures no té preu, mastercard no ho podria comprar això...
Des d'ara (encara que en realitat a partir de 2012) Catalunya serà un territori, un país en el qual aquest espectacle , per a uns, és ja una tortura, un acte prohibit per llei. La tortura d'un animal, de manera sanguinària, en públic i com a suposat espectacle era (i seguirà sent a tot l'Estat espanyol a excepció de les Canàries) una barbaritat impròpia del Segle XXI, totalment inadmisible en la era de la raó, els drets i la llibertat. Ara estem una mica més a prop de veure com aquest espectacle s'explica en passat als llibres d'història, com ha passat al llarg de l'existència humana amb altres "espectacles" com les lluites de gladiadors. Ara Catalunya és una mica més gran, una mica més digna, molt més humana, només per aquest sol fet.
Els sectors més ràncis d'Espanya voldran i volen ara fer d'això política, i erren el camí, com sempre, tot i que sempre trobaran incultura a la que enganyar. Aquest tema no respon a termes nacionalistes, sinó ètics i morals. El debat era al carrer, a la societat, per indigne i cruel, no per espanyolista. I amb això vull recordar que a Canàries, salvant les diferències, aquest "espectacle" ja ha finalitzat, i si no estic mal enterat per aquelles illes no hi ha sentiment separatista. Així doncs, tots aquests confosos que vagin a fer ràdio patio i deixin d'intentar influir en política.
Considero interessant també llençar una reflexió político-social. Sovint, per no dir sempre, sembla que la manera de fer política predominant està molt allunyada del poble. Potser és que ja no es fa tanta política com si partidisme, i això enterboleig les coses. El cas és que la societat percep que els polítics estan molt allunyats i no són capaços de baixar i batallar amb els problemes que la gent si entén com a seus. Doncs aquesta vegada cal estar content. La iniciativa ha estat del poble, i novament aquest ha demostrat que ara per ara té ganes de canviar, de bategar, de millorar i mirar endavant (també va passar durant la manifestació del 10-J sobre l'Estatut on el protagonisme fou de la gent i no de les autoritats), però si que cal ser just i dir que aquesta vegada els polítics han estat a l'alçada i han acceptat una cosa que al carrer era majoritàriament la opció elegida, prohibir les corrides de braus. Des d'aquest blog hi havia por durant el procés (ha estat un tema tractat durant varies entrades durant el període de recollida de signatures) per veure si els polítics no serien cobards, i es deixarien vèncer per interessos econòmics. Però aquesta vegada, excepte PP, Ciutadans i part del PSC, han estat valents i el progrés social ha estat possible. I el més positiu, les ILP poden agafar ara volada, en les democràcies el poder rau en el poble, i ja seria hora de que anem creient en això i formulant processos com aquest, per exercir pressió, per exercir el nostre poder.

dimarts, 27 de juliol de 2010

DES DE LLUNY

Avui vull penjar un escrit amb el que aquesta primavera he estat finalista al XVIIè Concurs de Cartes d'Amor de Calafell (per segon any consecutiu). Per mi, aquest fet va ésser una guspira de llum que va il·luminar l'aventura de la supervivència al dia a dia. El text parla d'una relació separada per la distància, sense grans mots, senzill i quotidià.
-------

Plou a Barcelona. Les finestres ploren desconsolades la teva absència.
T’he trucat varies vegades. No respons i em surt un bústia de veu amb un idioma estrany, un idioma que no entenc. Crec que parla un anglès tancat.

Volia parlar amb tu, sense més. Volia explicar-te, si la veu estrangera m’hagués deixat, que aquí els carrers s’omplen de fosques xarques, que la feina monòtona m’ofega, que avui me topat amb un vell amic de la primària, que al supermercat sonava la cançó que ens va unir... En fi, tan sols volia sentir la teva veu, explicar-te el meu dia d’avui i escoltar el teu...

Aquí fa fred, i em manquen les teves carícies recorrent el meu cos, els nostres petons escalfant l’ambient...
Des que vas marxar per acabar els teus estudis a l’estranger, des que ens estimem des de lluny la meva vida s’ha tornat freda i t’enyoro a cada pas que faig.
Em manca la teva olor al meu voltant, les teves fresques bromes que remullaven el meu cos cansat de tant esforç. El teu rostre il·luminat, el teu cabell volant en la llibertat del vent... Els records em mantenen viu, però en un estat d’enyor profund i cada dia arrenco, amb esperança, una fulla del calendari. Recordo com vas marcar el dia de la teva tornada amb retolador vermell, dient que passaria ràpid, que passaria tan veloç com una ventada de vent suau...

Vida meva, espero saber de tu i poder parlar algun dia d’aquests, així que la veu em deixi. Poder-te explicar com va de ple el metro cada matí, dir-te quantes vegades penso en tu i també enumerar-te les vegades que em crida l’atenció el superior en veure’m absent i absort, perdut en el teu record. Des de l’allunyada Barcelona t’envio un miler de petons i el t’estimo més sincer que mai he pronunciat. Seguiré desfullant el calendari en busca del cercle vermell...

dimecres, 21 de juliol de 2010

CARTA A L'AMIC RENDIT (2a edició)

Serà la segona vegada que penjo aquest escrit al blog, un dels meus escrits preferits. El vaig escriure fa anys, però avui per avui penso que pot ésser un bon senyal d'afecte per a un amic, gairebé un germà, que no passa potser pel seu millor moment i a qui amb això li vull donar una dolça i càlida abraçada, ja ho saps, va per tu ;)
--

Estimat amic,

Em comenten moltes veus coses que no vull creure, coses que no puc creure. M’expliquen que des de fa un temps no és sencill reconeixet. Diuen que la teva cabellera, voladora al vent de noves idees, ja no adorna els teus dies. Murmuren que has deixat la teva lluita morir estèril. Que t’has rendit als amos del món i a les seves formes de fer, que la teva figura diambula com la més negre sombra i que ja no alimentes els teus ideals de “guerrilla urbana” i igualtat social. Crec que m’intenten enganyar, si no fos així no et podria entendre.
Tots comenten que ja les causes justes no et motiven i que el somni de les banderes roges agermanant els obrers en revoltes al carrer s’ha mort dins el teu cap. Diuen que argumentes la manca de força a l’hora de lluitar i seguir portant els somnis al terreny de la realitat, que la utopia mai a funcionat a la realitat, i jo em pregunto des de quan interessa tant la realitat, quan sempre l’hem volgut canviar!
Ja mai ningú et veu lluir orgullós aquelles samarretes reciclades, apedaçades i mig trencades, ni les imatges del “ché” en qualsevol racó ni els teus ulls brillar al escoltar qualsevol miting proletari. Nous vicis cremen ara al teu cos, diuen que et veuen fumar intentant consumir amb cada xuclada la infelicitat que et menja el cor i jo intento recordar quan insultaves a tots aquells “mercaders” de la mort que es fan dir tabacalers i quan els acusaves de beneficiar-se de la frustració humana.
La distància geogràfica i la feina em fan imposible apropar-me a tu així que aquesta carta és la meva única forma d’intentar saber si tot això és cert. Espero que no siguin més que falsos rumors que crea la gent massa curiosa, però si per desgràcia fos cert només et demano que no mori el record de les coses per les que vam lluitar i que no deixis morir a l’esperança, et serà sempre amiga!

El teu fidelíssim amic,

Joan


10 de Febrer de 2008



dimecres, 30 de juny de 2010

LA CAMISA HA QUEDAT PETITA

La camisa s’ha quedat petita. Aquesta és la situació després de la retallada que el Tribunal Constitucional (TC) ha fet de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la seva llei de lleis.
D’aquesta manera es veu que s’ha arribat al final d’un camí, el camí que volia donar un bon grau d’autonomia a Catalunya tot pertanyent aquesta a l’Estat espanyol. Era una via per la que s’havia apostat des de diferents sectors, abanderat des dels partits d’esquerra no nacionalistes, sempre amb el model federalista com a ideal a seguir, com a meta a atrapar.
Des del meu punt de vista aquest no era un mal camí, possiblement per a mi el més pragmàtic i realista. No em defineixo com a independentista mai perquè soc dels que pensa que hi ha coses molt més importants a solucionar a nivell social, d’igualtat d’oportunitats i equitat, o en termes de sostenibilitat que ens facin curar una mica les ferides del món. No penso que la independència sigui la cura de tots els mals i sincerament, una Catalunya independent amb la seva “burgesia” al poder penso que seria més aviat un malson que no una altra cosa. Si bé és cert que una Catalunya com a país independent, en el sentit més utòpic de la paraula i si això fos una cosa que pogués fer-se sense afectar a les persones i amb una vareta màgica seria una idea que acceptaria sense pensar, Catalunya té prou trets identitaris i nacionals propis com per ésser un estat i d’això no en poden quedar dubtes.
Ara bé, aquesta Catalunya autònoma dins d’una Espanya plural i diversa no ha pogut arribar, no l’han deixat arribar. El cos ha crescut, i la camisa, ja arcaica i anacrònica, (Espanya i la seva constitució) ha quedat petita. No s’ha adaptat, no ha sabut ésser flexible i amotllar-se a les noves formes, a l’avenç, al futur. Catalunya, amb l’Estatut acceptat no hauria reclamat mai, o almenys el poble en majoria, la independència. Ara, amb l’Estatut retallat, Catalunya es veu sense l’autonomia que reclama. Avui per avui s’ha generat una situació que difícilment tindrà retrocés. Espanya, per culpa del TC, s’ha comportat com una mare que no sap veure que la seva filla s’ha fet gran i necessita espai, i ara l’atac de rebeldia està servit i crec que marcarà un abans i un després important en els llibres d’història, ho hauria de ser.

Per acabar, deixeu-me fer una petita reflexió, que potser per alguns serà frívola. El dia en que l’Estat espanyol, com a país, fos com l’Espanya de la selecció de futbol, la que aixeca passions a tot el territori, tindria una unanimitat a nivell territorial que no ha aconseguit mai. Potser perquè allà hi ha madrilenys, bascos, catalans i asturians i cap mana més que un altra, i perquè entre altres pluralitats si parlen varies llengües. Aquesta Espanya és plural, diversa però una de sola que batega i crea sentiment al seu voltant; si algun dia dels despatxos traguessin les teranyines que hi ha per les parets potser s’arribaria a una situació semblant en l’aspecte polític.


dimarts, 22 de juny de 2010

SARAMAGO

S'ha apagat la veu dels oblidat. José Saramago ens ha deixat als 87 anys. Mor així un dels intelectuals més implicat social i políticament. Militant comunista des de fa dècades, en els darrers anys havia estat un lluitador infatigable contra el capitalisme, els efectes de la globalització, o les situacions de sotmissió que viuen pobles com el palestí i el sahrauí.

Les seves paraules, sempre savies i contundents a parts equilibrades, es dirigien sempre contra els opresors i eren com un altaveu per aquells que la vida trepitja, deixant-los simplement oblidats en alguna cuneta de la ràpida carretera.
A cavall entre el seu Portugal natal i Espanya, on residia, a Lanzarote, Saramago ha treballat fins els últims dies de la seva vida. Una vida interessant, amb un orígen humil, que va marcar el seu caràcter, la seva escriptura i la seva militància per l'incomformisme més absolut.

Ara els somiadors ens hem quedat horfes, sempre deia que només callaria quan morís, per desgràcia això ha succeit, com tard o aviat li passa a tothom, però a la memòria quedaran frases seves com aquestes:

"Israel s'ha convertit en rentista de l'holocaust"
"L'home més savi que mai he conegut no sabia escriure ni llegir"
"Al món hi ha dos superpotències. Una és els Estats Units d'Amèrica, l'altra la Opinió Pública"
"Vivim en un sistema que ha portat el capitalisme al desvergonyiment més absolut i aquesta és una evident forma de totalitarisme"

Gràcies i fins sempre José

dimecres, 9 de juny de 2010

"LOS HIJOS DE LAS PIEDRAS"

Fa dies que no actualitzo, i després de tot el que ha passat darrerament a Palestina (de fet cada dia passa el mateix, la rutina d'un genocidi, però l'assalt a la Flotilla de la Llibertat ha estat un cop difícilment superable pel ruïn i nazi que arriba a ésser). Sent aquest un tema sempre important en aquesta finestra al món que preten ser el blog, he decidit penjar un video per a mi molt especial des de fa temps. No sé trobar paraules millors per explicar. per fer sentir, per sensibilitzar. Des dels països centrals, com a ciutadans, tenim el deure de reclamar, de ser altaveu de tota la gent d'arreu que pateix crims i injustícies des de governs criminals com el d'Israel. Fem-nos sentir.
El tema és de Marwan, gran cantautor espanyol, de pare palestí. Aquest montatge és especialment emotiu, us recomano escoltar la lletra amb atenció i fins el final.
los hijos de las piedras

dilluns, 24 de maig de 2010

NIT



Aquí us deixo un escrit recent sortit del forn. La inspiració de fer-lo em va venir de cop i volta durant la nit, una nit que afrontava amb molt bona companyia. Espero les vostres opinions ;)
---



Nit de drogues dures, com el destí
Nit de seda sota llum de lluna
Nit de paraules eternes que el temps farà efímeres
Nit de xiuxiueixos a cau d'orella.
Sento com calla cada racó del planeta, deixant silenci i espai per a cada una de les nostres promeses pronunciades. Escolto cada estel que plora d'enveja mentre despullo el teu cos que pam a pam conquisto. L’èbria matinada agonitza mentre els nostres cossos van trobant la unió perfecte, sense pressa, amb la calma que la situació demana, com tu, amb petits sospirs a cau d'orella.


He nedat molts mars perduts fins arribar a la teva costa, molts naufragis soferts fins arribar en aquesta pau que em dones sense res a canvi. Tinc el cos ple de cicatrius de batalles passades, i no puc explicar la renaixença que sento amb cada petó que suau passes per sobre les antigues ferides. I un somriure traïdor s'escapa pel meu rostre; pensava que era una sensació oblidada, un reflex perdut entre dies durs i fracassos definitius. No sabria bé com explicar que havia perdut l'esperança de trobar salvació en aquest ferotge mar. No sabria com explicar-te que en les profunditats de l'amor ja no esperava trobar res dolç.
I ara sembla haver arribat una primavera inspiradora, de sobte, sense avís. Com arriba un assolellat matí després de devastadores tempestes. Les paraules s'alien avui amb mi, com havien fet en magnífiques vetllades ahir; no han trucat ni avisat, però aquí estem de nou, intentant construir veritats, desmentint les farses de la vida. Conjugant-les intentaré donar-te les gràcies, amagar la vergonya i ser sincer. Ser de nou sincer amb els sentiments i deixar fora els temors.

Conec també l'arribada dels vendavals i sé que no avisen. Només intentaré fer les coses bé, per no tenir demà rancors. Només intentaré esmentar amb aquests llavis cansats d'ahirs un vertader t'estimo, etern avui, invencible demà.
A fora la nit ja comença a deixar veure la silueta de les flors, aquelles que he dibuixat sobre els teus pits, sobre el teu estómac que és un magnífic amagatall de bombes i metralla. Per una nit Gaza ha estat sembrada de flors i el Sàhara ha tornat a ser lliure. El món ha respirat en pau. La claror serigrafia somnis en la pell del teu cos i em sento un instant més afortunat, guanyant segons a la mort, una mort que avui no m'ha atrapat.


23-24 de maig de 2010

dimecres, 19 de maig de 2010

MAI T'OBLIDAREM

Avui és un d’aquells dies en que em poso a escriure amb el cor bategant d’emocions, on l’impuls no ve del cap sinó dels sentiments.
Toca despedir “el Guaje” Villa, el millor jugador del València CF en les darreres cinc temporades i possiblement el davanter centre més complet del món en l’actualitat. Avui no vull entrar en valoracions economicistes ni esportives del traspàs, encara que és evident que la situació sembla que ho exigia i també sembla clar que la seva substitució no serà mai del mateix nivell. Vull parlar des del sentiment valencianista, mostrar el gran forat i buit que ens deixa la seva marxa i fer-ho des d’una òptica personal.
Portàvem ja tres estius amb la mateixa maleïda cançó, i després de la situació insuportable del any passat aquest any si que Villa s’acomiada de Mestalla. Ho teníem assumit, però sempre esperes un miracle. La vida pocs cops és justa i ara toca veure com per necessitats econòmiques marxa el nostre millor jugador al club que tot ho guanya i a més, també té potència econòmica mentre nosaltres ens hem de resignar sembla ha recollir les molles que queden sobre la taula.
Durant aquestes temporades Villa ha demostrat que les estrelles també poden estar fetes d’humilitat. Ha deixat la seva petjada imborrable a l’entitat del Túria com a jugador inigualable, com a emblema a la selecció espanyola, portant el valencianisme sempre més enllà i sobretot fent-ho com a persona planera, pròxima, fidel. Mai un mal gest, mai cap malifeta per forçar la seva venda a un club amb més aspiracions. Sempre amb el cap al club que li pagava, al que li havia donat l’oportunitat de triomfar, al club que estimava de tot cor. No sempre es conjuga una qualitat tant alta com a futbolista amb una gran qualitat com a persona, el Guaje mereix tot el respecte.
Ara toca posar-se en peus i aplaudir David Villa. Gràcies per tot el que has fet com a jugador pel València CF, que durant cinc anys ha estat tot el possible. Gràcies per no tirar mai de la corda i mai dir que volies marxar a un club millor, tot i les ofertes constants, tot i les pressions dels grans. Gràcies per haver estat sempre a servei del club i per haver fet del València un club millor, un club potent, un club temible. Et desitgem el millor Guaje, tu ens ho has donat tot, deixa que ara t’acomiadem amb un sincer i emotiu gràcies, MAI T’OBLIDAREM I SEMPRE SERÀS BENVINGUT.

dilluns, 17 de maig de 2010

GRÀCIES, A TU CÈLIA

Em va fer la promesa que faria un escrit per a que jo el pengés al meu propi blog. No sabia pas com seria el text ni de qui parlaria, només podia intuir que seria emotiu, els aconteixements sembla que ho requerien. Avui l’he llegit, m’he emocionat i ara procedeixo a complir la part que em toca de penjar el text a aquest petit, íntim i públic raconet del que disposo a internet.

Però abans voldria fer-li també a ella un petit homenatge. Perquè en aquest any i poc que ens coneixem has donat sentit a moltes coses, has estat aquell bastó en el que aguantar-se en molts moments i has estat aquella llum dins la cova. En tu he vist sempre una esperança d’un món millor, més humà, menys traïdor, més net. No sabria com explicar-me amb paraules, serà que no soc tant bon poeta com molts dieu; davant sentiments tan forts em costa que la ploma reflecteixi allò que corre pel cor, les venes i el cap. Avui, demà, sempre, saps que allà estaré per donar-te una abraçada, un consell, per engegar un projecte o revolucionar un grup de joves estudiants, allà estaré, no ho dubtis. Tu em donés les gràcies però soc jo qui te les deu, de veritat. Gràcies, a tu Cèlia.


--
A vegades, el destí, et porta a llocs estranys, a conèixer gent nova, a viure coses inoblidables… A vegades el destí fa que dues persones es coneguin de la forma més estranya, a vegades sembla que els posi en un mateix lloc, en el moment precís perquè les seves vides es creuin. Molts cops, caminant pel carrer o esperant el metro, quan em poso a mirar la gent que m’envolta, sovint, penso: tota aquesta gent, de veritat no la tornaré a veure mai? Qui sap. Potser entre ells es troba el que serà el meu veí d’aquí a uns anys o la meva futura companya de feina. I és que, a vegades, el destí té aquest poder sobre les nostres vides. Estranya manera de canviar les coses i de fer que tot sembli més màgic.

Mai m’he parat a pensar, com ho faig ara, perquè aquell 6 de Febrer vaig insistir tant a la meva amiga perquè m’acompanyés i mai, com ara, m’he alegrat tant d’aconseguir-ho.
Teníem 15 anys, com diu la cançó de cert cantautor, i estàvem mortes de por i de vergonya (ara ja ho podem dir) perquè no sabíem que ens trobaríem rere les portes de Junta de Comerç num.26. Al entrar el Mario, a la seva taula al costat de la porta. Algú conegut, una mica més segures. Presentacions. Paula, Cèlia aquest és en Joan. I ja està! Cosa del destí (o no) pocs segons després ja estàvem al despatx d’instituts (sota l’atenta mirada del Che a la paret) on hem passat tantes tardes, llavors encara desconegut, amb un tal Joan, també desconegut en aquell moment. Com a bon polític, poeta i escriptor, que domina l’art de la paraula, en deu microsegons ens vas deixar tan captivades que quan sortíem, per primera vegada del local, no sabíem com havíem pogut viure sense l’AJEC fins aquell moment. Es per això que et vull donar les gràcies avui.

GRÀCIES.
Gràcies per venir al XXV, per confiar en mi, per engegar un projecte junts. Gràcies per explicar-me els teus dubtes, les teves inquietuds, les teves pors, els teu secrets, i sobretot, no preguntar-me mai els meus. Gràcies, per aguantar sempre, fins i tot en els moment més difícils, gràcies per totes aquelles petites coses que fas, inconscientment, i que són ja part de tu: el mmmm... doncs jo crec que no!, molts riures, molt pocs balls (però valoro l’esforç... ho deixarem amb un: progressa adequadament), molts llocs diferents, moltes paranoies, molt romàntic ets tu, molt misteriosa ¿jo? moltes grans estones plegats. Gràcies, pel Che de la paret i també pel del cinturó, pel Serrat del treball de recerca i per l’Ismael sonant de fons. Gràcies pel blog, per escriure i per fer-ho tant bé. Però sobretot: gràcies per “enamorar-te” de mi aquell 6 de Febrer. Gràcies per fer que sigui millor persona.

Que no pari aquest fred,
Que les flors creixeran, al seu temps, més fortes.

dissabte, 15 de maig de 2010

VÍCTIMES, TOCA SEGUIR PAGANT

Finalment ha succeït. Després de mesos de molta por ha arribat la garrotada; seran aquells qui menys culpa tenen de la situació actual de crisis els que hauran de pagar les seves conseqüències. El president Zapatero ha desenganxat el seu segell polític i ha agafat les tisores, sota la implacable pressió de la UE, els EUA i Xina, i ha començat a retallar totes aquelles ajudes als més necessitats. Arriba d’aquesta manera, i en un nou gir d’improvisació, el fi d’una etapa de somnis representats en mesures socials que buscaven aproximar Espanya a zones millors com Suècia. Per contra ara s’acaba el xec bebè, que tot i que insuficient era una mesura que pretenia ajudar a les famílies o la ajuda a la dependència, una de les millors mesures de ZP en el conjunt de la legislatura i mitja que porta al Govern.

La crisi, aquest gran animal omnipotent, va néixer del pecat de golafres econòmics, de l’especulació ferotge i de la pèrdua de valors. Els culpables foren els bancs, les entitats financeres que no paraven d’ofegar amb hipoteques eternes a les persones i a incitar-les a un consum desmesurat. Mai ningú va sortir a contenir la efuòria, ni a reprimir el consum, ni a frenar a la gent que vivia per sobre les seves possibilitats, ja els anava bé aquesta alegria. Aquests són els autèntics culpables de la situació actual, que enlloc de millorar amenaça amb desbocar-se i arribar a límits fins ara no previstos com la situació de Grècia, que ens porta imatges pròpies de principis del segle passat i que plantegen de nou la lluita de classes, o almenys la lluita d'aquells que no volen veure com la irresponsabilitat d'altres els deixa la taula sense pà.
La banca, a la majoria de països, ha estat rescatada pels estats, amb milions i milions d’euros sortits dels contribuents, i no han obert pas l’aixeta del crèdit, segueixen amb el puny tancat. Els ciutadans, aquells que aixequen el país i que veuen com uns altres l’ensorren i els tornen a demanar que l’aixequin altre cop, veuen ara com se’ls fa abrotxar de nou el cinturó, un cinturó que des de fa molt temps ja no té més forats. És del tot cert que els beneficis es privatitzen i les pèrdues es col·lectivitzen.

Amics i amigues, arriben dies difícils, de fet fa temps que hi estem sumits, però ara a més toca escoltar termes “graciosos” com “l’acomiadament lliure farà millorar el país”, “toca apretar-se el cinturó” o veure al senyor Díaz-Ferran, amb una empresa fumuda econòmicament i amb deutes amb hisenda, dient “cal que tots sumem i estem units perquè sinó no ens en sortirem”. Tot plegat és per plorar però a mi em dóna per riure.

diumenge, 9 de maig de 2010

SÀHARA, DIARI DE VIATGE (II)

Dissabte 1 de maig de 2010

Tot era molt fosc, però la llum que entrava per les ranures de la porta tapada per la cortina demostrava que ja era de dia. Però sobretot els crits dels nens, encara desconeguts, van ser el que ens va fer llevar.
Així ha començat aquest primer dia al campament de 27 de Febrero, un dia de molts descobriments. Jugant amb els nens, coneixent persones, l’inici de moltes coses.


Diumenge 2 de maig de 2010

Ahir fou un dia molt intens, de conèixer de més pròxim la realitat de la situació que ens ha portat fins aquí. El museu de la guerra per la tarda, després d’un migdia amb la família acollidora mirant “Star Academy 7”, una versió d’OT amb seu al Líban. La tornada cap a 27 de Febrero, dalt del camió destapat, amb la nit apoderada ja del cel, el vent a la cara i la velocitat del vehicle en un terra irregular, terra de sorra i pedres, feien sentir la sensació de llibertat com mai a flor de pell. Precisament aquí, entre camps de refugiats que amb pacifisme demanen la seva llibertat, llibertat de poder viure a casa seva.
Un altre moment del dia, pel matí, fou enriquidor. Jugar a futbol durant una curta estoneta amb un nano amb una pilota de bàsquet.
I per la nit, suposo que és el que passa al unir a una mateixa casa d’acollida a 5 persones del món “monitoril” i del lleure. Al tornar del museu vam estar dues hores fent jocs amb la Fatma i els nens de la casa.

Avui el dia ha començat molt aviat, tocava matinar per anar a l’Aaiún a veure uns escola, una guarderia, un hort i tenir una xerrada amb el Governador d’un dels barris. Però abans de pujar al camió un petit grup, gràcies a la Fatma, hem pogut veure la guarderia de 27 de Febrero, just en el moment en que aixecaven la bandera sahraui al pati i cantaven l’himne del país.

divendres, 7 de maig de 2010

SÀHARA, DIARI DE VIATGE

Aquest dimecres vaig tornar després d’haver estat uns dies als camps de refugiats del Sàhara. Era un somni que tenia des de feia anys, i gràcies al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) vaig tenir la possibilitat de fer-lo realitat juntament amb uns seixanta joves.
El viatge buscava enfortir relacions entre joves catalans i joves sahrauis, però per sobre de tot ha servit per viure de ben a la vora una realitat que existeix, que està allà mentre nosaltres viatgem en metro atrafegats o mentre estimem en un banc del parc o quan simplement buidem el cap mentre mirem una famosa sèrie avançant capítols per internet. No podria emprar paraules que fossin prou expressives per explicar tot el viscut per aquelles àrides terres. Tot el calor rebut, totes les mancances que tenen, el somni que porten incrustat a la pell...
El retorn està sent complicat. A la motxilla portem el compromís de ser altaveus d’aquesta causa, missatgers buscant cors on posar la llavor de l’esperança i teixir d’aquesta forma el poder que la societat civil ha de treure a relluir arreu davant d’una injustícia com aquesta.
Per tal de recollir dia a dia les experiències viscudes vaig anar omplint les fulles de la meva llibreta amb tot allò que fèiem cada dia, i en aquest blog aniré penjant el dia a dia d’aquest diari quotidià. Espero que per un moment sigueu capaços de tancar els ulls i trobar-vos entre jaimes i gent hospitalària preparant té per afrontar el silenci de les dunes.

Divendres 30 d’Abril de 2010

Dalt d’un segon avió, després d’un sense fi de controls burocràtics en llengües desconegudes, de “cacheos”, de “Barcelona? Él Real Madrid!”... Un dia llarg, amb una hora més pel canvi horari.
Sobrevolant, camí d’una terra més vermella, més propera al nucli del naixement del primer home, amb la intenció de deixar lluny l’artifici. Despullar l’ànima i alimentar valors, alimentar el cos amb els veritables fruits de la vida.
Lluny, cada minut més lluny de moltes coses per buscar, per voler estar a la vora d’altres que només els llibres semblen donar vida. Per voler conèixer, tocar, escoltar, intercanviar vivències i assumir responsabilitats. Representar la llavor que en terres d’occident conté el somni d’un món més just i sabedor que les nostres armes són les paraules, potser dèbils davant dels necis, però armes de valor i transformació, claus del futur i del progrés.
La nit amaga les corbes de la terra i els seus sensuals colors però alguna cosa es destapa en l’ambient donant una primera benvinguda a un nou territori: Àfrica.

divendres, 23 d’abril de 2010

NOVES OPORTUNITATS


Parlava fa un temps amb un gran amic sobre les segones oportunitats a la vida. Xerràvem d'un reality show que pretenia oferir als seus participants, antics concursants d'edicions anteriors, una segona oportunitat que sovint la vida no et dóna.

Avui volia parlar d'això, de les noves oportunitats, de les esperances que arriben quan et trobes perdut en un fosc túnel, de les mans que t'agafen de la solapa per rescatar-te quan estàs rendit dins l'aigua estancada del pou.

Sovint, quan menys ho esperes, quan has ja entablat amistat amb les aranyes de la foscor, amb fantasmes del passat i sense ambicions futures, amb aquella casa mai construida i aquell fill mai nat, apareix alguna cosa, alguna persona capaç de regalar-te un somriure i fer-te veure més enllà del avui, matan fòbies i posant sucre a les ferides.

De vegades acabem vençuts i sembla impossible poder renéixer i agafar el vol de nou, tornar a confiar, tornar a saber estimar, tornar a guardar la por sota el calaix i treure la pols als sentiments i a la rialla aquella que sabem que sota la llum del sol de tarda ens fa especials. Però mai toca perdre l'esperança, sempre hi ha alguna persona que en algún racó del món ens busca per matar la por plegats, per somriure a un nou matí, per fer callar als missatgers de l'apocalípsis.

Noves oportunitats arriben, sempre arriben, per il·luminar el camí i deixar escapar un somriure sentint aquesta escalfor de salvació al pit.

"Cuando las sombras se alarguen, y te toquen con sus manos recuerda que siempre hay alguien, alguien, que te anda buscando para pintar el futuro, ya ves, alguien como tú con quien compartir el vuelo, y emborracharte de luz"

(Regalo para un primer cumpleaños; Acuérdate de vivir; Ismael Serrano)

diumenge, 18 d’abril de 2010

ACUÉRDATE DE VIVIR

Ahir després d'un dia llarg i durillo vaig tenir el plaer d'anar a comprar-me el nou disc d'Ismael Serrano. Feia ja mesos que havia anat seguint la gestació d’aquest treball i per fi he pogut tenir-lo entre les mans, celebrant aquest senzill ritual que cada molt temps es presenta l’oportunitat de fer.
El títol és “Acuérdate de vivir”, i així explica ell mateix el motiu i el signficat del mateix “A veces olvidamos lo qué es vivir. Sobrevivimos, qué no es poco, pero apenas reparamos en las pequeñas cosas, apenas hacemos balance, apenas tomamos el tiempo que merece perseguir ciertos sueños. Asumimos que la realidad es inalterable, que no tenemos capacidad para cambiarla y nos olvidamos de vivir. Memento vivere era una vieja leyenda tallada en algunos relojes de sol.”.
Amb aquestes poquetes hores podria dir que les lletres potser són de les millors poesies que ha escrit, sent un disc conjugació de desamor, reivindicació però sempre amb la llum de l’esperança traient el nas per darrere les cortines.
Aquí us deixo el seu primer single, que parla de l’atur, aquesta paraula que a Espanya és el pa que ens alimenta les oïdes cada dia.

Podría ser
.

dilluns, 29 de març de 2010

ENYOR

Aquests dies m'he presentat a un parell de concursos literaris i he estat treballant amb escrits nous i d'altres que ja tenia per tal de provar sort... Ja us informaré de si sona la flauta, mentre actualitzo avui amb un poema que vaig presentar a un concurs i no va ser premiat, ara ja ho puc fer, ja no ha de ser inèdit, a veure que us sembla ;P

La distància no m’ha esborrat els records

Recordo el teu tacte,

Encara sabria descriure la teva olor...


He intentat reconstruir el teu so,

Escoltant caragoles i

gotes de pluja caure estèrils,

Però m’he trobat inútil buscant l’impossible.


He arrencat cartolines blaves,

Decorant-les amb papers de cristall,

Enganxant-les per les parets de casa,

Però m’he trobat com un comediant dibuixant una farsa.


He seduït el vent,

Li he demanat un favor,

que et portés fins a mi,

Però ha tornat sense tu entre els braços.


Així doncs he sortit pels carrers,

He jagut en places d’interior

Sense trobar per enlloc el sabor d’ahir,

Desesperat per la teva absència que em menja el cor.


Vaig marxar del teu costat,

Buscava llibertat i coses noves,

Volia veure món i noves terres.


Estic a un poble del interior,

Sense la teva blava llum,

I avui viure lluny teu, mar, em mata d’enyor.


Juliol 2009



dissabte, 27 de març de 2010

EL SALT DEL GRILL


Les persones com jo sovint contem els dies grisos, potser per tenir grans somnis encadenats als peus o per les pors que ens atormenten, però potser per això valorem tant els dies en que surt el sol. I el dia en que et vaig conèixer va ser un d’aquests, un d’aquests en que el sol et cega la mirada després de tants dies foscos i tapats.


Potser perquè els dos creiem en la poesia, perquè creiem més en la gent que en els aparells com a motors del canvi social o perquè els dos valorem la natura com quelcom pròxim, familiar, important. No sé molt bé perquè, segur que eren un cúmul de coses , el fet és que vam connectar.

Però avui de la teva boca han nascut paraules de comiat, eren un “fins la pròxima”, però definitives d’un projecte.


Toca fer un pas endavant, agafar aire pur, seguir creient en el futur, alimentar de nou somnis cansats. És el que toca, no ho nego, no ho recrimino, és el que et mereixes, és el que t’has guanyat i m’alegra moltíssim. Però no puc negar que la notícia, mentre l’assimilava, m’ha causat necessitat d’abandó, de rendició, la mateixa de quan un soldat perd un company a mitja batalla. M’he sentit sol lluitant contra el món, potser tal i com estava abans de la teva arribada, sent un David indefens contra Goliard.


I ara tocarà secar els ulls, valorar tot el que m’has regalat, que no és poc, inclou la definició d’amistat i a les acaballes una nova i dolça esperança. Espero i crec que el teu salt et farà somriure i saps que allà estaré sempre. No et puc dir res més que gràcies, un sincer gràcies amic.


26 de març de 2010

divendres, 19 de març de 2010

FELICITATS VICTOR!

Felicitats Víctor, tot té la seva recompensa, el treball també. Sovint treballem durament i sembla que la recompensa no arriba, moltes vegades sembla que tanta feina acaba en res. Però la vida posa cada cosa al seu lloc i l’esforç i el treball sempre tenen premi tard o d’hora; ara t’ha arribat a tu la recompensa a tant treball en silenci, a tantes hores de despatx, a tanta feina ben feta.

Em vas donar l’oportunitat d’entrar en el món associatiu i a l’AJEC i només per això ja et tinc una gran estima, en certa manera des de llavors ha canviat la meva vida, i ara les circumstàncies han fet que agafi el teu relleu al CJB, sent aquesta també una nova oportunitat. Gràcies!

El que ara t’espera serà una aventura, un repte complex, una gran oportunitat per liderar i demostrar el que és fer feina ben feta, els que et coneixem estem segurs que t’anirà bé i per qualsevol cosa saps on estem ;)

Felicitats i molta sort company!

dissabte, 13 de març de 2010

DEMÀ TAMBÉ POT SER UN GRAN DIA


Quants Joans Manuels han estat batejats en homenatge teu, quantes Martes i Helenes... En certa manera ets una mica de tots, com el vent, has aconseguit ser com el vent tal com cantaves a finals dels anys seixanta... Aquests dies ens han donat un ensurt, la vida mai saps per on et pot sortir, però com dius, l’important és com s’afronten les coses, no com passen.

Fa temps que em tens emprenyat per la teva assistència a la tortura pública que fa uns anys va practicar José Tomás a Barcelona, però sincerament el teu art està per sobre de tot i no puc deslligar-me de les teves cançons, del que m’inspiren, del que transmeten, de les cròniques d’una societat que amb les teves històries de fons ha anat caminant en el temps... De fet sempre has estat present i amb tu he après molt, gràcies.

Des de petit els diumenges pel matí la teva veu m’explicava una mica que era això de l’amor i les seves refotudes conseqüències, com eren els carrers i els pobles durant el franquisme i de quina manera calia afrontar un nou dia, també com calia cuidar la natura. Ja de més gran vaig navegar en cada un dels versos de les teves cançons per tal de fer el meu treball de recerca i descobrir com canviava Catalunya i Espanya al ritme que canviava la teva vida i naixien noves cançons, noves poesies. Els anys 60 i 70, amb les lluites que en ells si lliuraven, els cabells llargs i les patilles...sincerament hagués volgut néixer llavors...

I és avui que afrontes un nou projecte de la mà del teu amic inseparable Miguel Hernández que cal lluitar més que mai contra les adversitats, perquè tu pots, perquè afrontes la vida de forma valenta, perquè toca seguir guanyant armat amb la guitarra i les paraules. Ànims nanu, hoy puede ser un gran día, y mañana también!