dimecres, 28 de desembre de 2011

*2011*



Acaba 2011, i com porto fent des de fa 2 anys (per una bona recomanació) toca recollir les paraules que em semblen més significatives per resumir aquest any! També elegeixo una foto d'algun moment descriptiu de l'any, i una petita llista de cançons, fent les funcions de Banda Sonora Original de l'anualitat! Així doncs, allà va!!
----
Acaba 2011, y como hago desde hace 2 años (por una buena recomendación) toca recoger las palabras que me parecen más significativas para resumir este año! También elijo una foto de algún momento descriptivo del año, y una pequeña lista de canciones, haciendo las funciones de Banda Sonora Original de la anualidad! Así pues, allá va!!



Laura, amor, Realitats del món, Can Jonch, Polseres Vermelles, Manel, Concert contra el Crohn, despedides, CJB, Vicepresidència, jornades consellers escolars, Bell-lloch, ¿Roc?, Soldado, fantes de taronja, TREANSA, eleccions, Ricard Gomà, malalties, pors, Cornellà-El Prat, 15M, somnis, ¿revolució?, esperances, cops de porra, retallades, Mònica, ràdio, poc temps, acostumar-se, bicicleta, amics, PIDCES, breakdance, TACC, París, Alcañiz, viure junts, Miquel del Roig, 4t1a, renúncies, Telemonegal, Centre Vallès, exàmens, Txarango, Borja, Athletic Clot, equip, esforç, Sopa de Cabra 9/9/11, Túnel del terror, Festival Acròbates, Rodolfo, Marwan, #congresdesdebaix, futbol, Triangle Jove-Menorca, preparació EPS!, scrap, Raquel, poemes, impuls, blog, lectors, fotografies, Florència&Pisa, l'usitu, Tom, "vèrtigo", Girona, +amor, indescriptible, aniversari sorpresa, 90



BSO: Sense tú (Teràpia de shock); Benvolgut (Manel); Canción de autoayuda (Marwan); Els dracs no mengen vegetals (4t1a); Fragilidad (Ismael Serrano); Heridas del rock&roll (Rulo y la Contrabanda) Podré tornar enrere (Sopa de Cabra); Quan tot s'enlaire (Txarango)



Foto: Galleria degli Uffizi, Firenze / 19 de novembre

dijous, 22 de desembre de 2011

EL HILO DEL VESTIDO ROJO


Se nos han escapado las palabras
y hoy parece imposible volverlas a ordenar.
Sobre el puente y en esa calle estrecha
he perseguido el hilo que colgaba
de tu dulce vestido rojo,
jugueteando con el aire tibio
que pasa rozando por tus piernas.


El sonido de tus botas en los adoquines,
donde ayer corrían carros y niños,
donde ayer morían vagabundos y mercados,
ha despertado las persianas de este domingo,
mañana de resaca después de tanto vino,
después de tanto amor inesperado.


Cada verbo que recogí anoche de tu boca,
cazado de tus labios rosas
como un buscador de mariposas
enloquecí al encontrar tus palabras
que caían como lluvia sobre mi,
sobre mis pantalones,
sobre mi pecho descubierto,
ofrecido a Cupido sin precio de alquiler.


Las copas llenaron el ambiente de sabor,
mojaron tu boca de anhelo
y destaparon el bloqueo de mi poesía,
pintando de claro tanta oscuridad.


Y la noche se vistió de fiesta,
sorprendente y espontanea,
huyendo bajo las farolas,
tiñendo las paredes de color burdeos
con caricias de nueva creación,
susurro importado de un país por descubrir.


Desnudamos las sábanas,
y recorrimos los paisajes de nuestros cuerpos,
siendo turista afortunado
de pasear por cada una de tus calles,
por cada uno de tus templos.


A los pies de la cama se acumularon
ropa, deseos, cojines y promesas,
mientras torrentes de placer
fluían navegando entre tus formas.


Entre tanto latir de corazones
creí escuchar un murmullo,
un motivo para escapar al fin
de esta vida compuesta de huidas,
de coches que esperan con el motor encendido,
de esta fugacidad tan efímera.


Ahora veo que te escapas
cual mariposa por el bosque
y no sé donde dormiran
los besos que te regalé.
Te pierdo como agua entre los dedos,
y te llevas colgada mi inspiración,
dejando incompleto el poema
y este corazón.



Diciembre 2011

divendres, 16 de desembre de 2011

Y DEBÍA SER UN POEMA DE AFECTO


Estoy cansado de tener que tomar siempre parte,
de soportar cadenas de otros muertos
y dejar huellas de sangre andando por la ciudad.

Quizá no estaba preparado para esto,
a los cuentos siempre les pierde su final,
y tu mirada resuelve el fin con extrema sinceridad.

Hoy no tengo fe para dar rienda suelta al plástico,
saliendo a comprar objetos para alimentar tantos vacíos,
he decidido matar tanta mentira y hablar claro al espejo.

Nos pintaron de rosa un cielo lleno de podredumbre,
sellaron cada costura para evitar la filtración de mierda
y ahora que abandonamos los pañales siguen sin vendernos verdad.

No hay cortinas ni apuntadores,
pero cabe reconocer que el teatro fue de altura,
contratistas de sonrisas escondiendo el murmullo del gris.

Me senté delante del teclado para escribir de amor,
pero hoy el día me ha vencido, mañana prometo ser mejor
aunque será batalla complicada si tus brazos no rodean mi cuerpo.


Prométeme sin más aquello que me puedas regalar,
agarra fuerte mi mano y rescátame con tus alas voladoras,
que en tardes como esta sólo tu luz puede salvarme.




15 de diciembre de 2011

divendres, 9 de desembre de 2011

PRIMER DIA DEL ÚLTIMO MES



Ha llegado ya el último mes del año
y me ha encontrado perdido,
como casi siempre,
sin poder dibujar soles en tu vientre
ni recoger amapolas en la playa.

Con el calor del frío
he abandonado los ritmos y la rumba,
para buscarme
entre los brazos melancólicos del cantautor,
en esta ciudad que se maquilla
con luces navideñas sostenibles,
a modo de rimel y anti-arrugas,
para esconder el fracaso de estos días,
para tapar cada parado sin oficio,
cada esquina sin futuro.

En la plaza duermen los sueños
latentes como el fuego del dragón,
preparados para pintar en las paredes
cada uno de los gritos
que no podemos callar más.
Colgaremos de aquel árbol las demandas
y hablaremos como sabios del amor.

Y en este paisaje
vestiré mis ojos de noche
para salir a buscarte entre la masa,
y rescatar para mi piel
el sabor inolvidable de tus caricias.


1 y 2 de diciembre 2011

dijous, 1 de desembre de 2011

LUZ TRAS EL TRABAJO



Hoy hacía sol
pero no ha sido un gran día.
Los tranvías se han parado,
y el claxon de los coches
no ha dejado de sonar,
incesante,
durante toda la mañana.
El trabajo seguía ahí
tan grande y gris,
como de costumbre
y he cruzado tres malas palabras,
improperios desnudos,
con la jefa de mi área.
La comida de mi “tupper”,
apelmazada y poco grácil,
me esperaba en la cartera
con la serenidad
del que se sabe vencedor.
Y ahora he caído en el sofá,
santuario del guerrero vencido
y te espero con ganas de caricias,
después de hacer tu ensalada favorita.
Dios se inspiro en tu cuerpo
para crear el universo,
y son tus curvas las que espero
para recordar que el mundo
aún tiene algún sentido.
Calla el ruido,
y con él los demonios,
porque tu con tu elegancia a cuestas
has entrado por la puerta.




11 de noviembre de 2011

dimecres, 23 de novembre de 2011

POEMA A LOS VENCEDORES



No han condenado aún
el dictador del que provienen,
ni su sangre ni sus muertos.
Han deseado cada hambriento,
cada trabajador sin empleo,
han callado sus mentiras
y han vivido del declive.


Al paso de sus sombras largas
ahora tiemblan los derechos,
todo aquello que la saliva
de los curas condena y señala
como erróneo y diferente.
Se recuerda el nombre del pecado
en cada curva de tu cuerpo,
en cada deseo de mi boca.


El triste odio de sus palabras,
su permanente anclaje
en cada muro del pasado,
sus recetas caducas y precarias,
sus escrúpulos inexistentes.


Hoy vuelven a gobernar,
y teñirán de gris el cielo
que en su escudo es tan azul,
pintarán de negro el mar,
llenarán de mentiras nuevas tragedias.



22 y 23 de noviembre de 2011

dilluns, 14 de novembre de 2011

CALOR, OTOÑO Y ESPERAS


El gris tiñe de tinieblas
aceras y rincones,
en este otoño extraño
de cielos azules y calor.

Todo cae con las hojas,
tu silencio suave, mi voz,
aquellos planes trazados
y las ganas de saltar.

Lejos quedan los reflejos de verano
y el olor de crema solar,
sal de agua marina,
ensaladas en las terrazas.

Esperan sentados en la estación
futuros viajes,
promesas por pronunciar,
ofertas para trabajar en la luna.

Corre la ciudad,
sin pausa, olvidando cada sueño
entre gritos y obras,
entre un claxon y nuestro recuerdo.

Y el cigarrillo se consume
a cámara rápida sobre la mesa,
mientras escribo una carta,
mientras anhelo tu regreso.


13 de Octubre de 2011

divendres, 11 de novembre de 2011

VERSOS ACRÓBATAS



Ahir per la nit es va celebrar a la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat un recital de poesia emmarcat dins el Festival Acróbatas que conjuga poesia i música. Els poetes escollits eren el periodista i escriptor Rodolfo Serrano i el cantautor Marwan.
Va ser una vetllada magnífica, d'aquelles en que et sents acompanyat... Retalls de poesia, de veritats, de mots senzills lligats amb sonoritat. Emocions a flor de pell, sent tinta sobre el paper, emocions individuals, del poeta, i també de tots, recíproques, com a persones supervivents que som. La condemna humana, el regal de viure, moments amb els progenitors, la guerra, aquell amor que arriba, el que va marxar, el que mai desapareixerà...
Nit com les d'ahir serveixen per adonar-nos que no estem tan sols escoltant la poesia que la vida ens regala en cada racó, en cada porus de la pell. Potser la victòria de la paraula no és una utopia.
----

Ayer por la noche se celebró en la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat un recital de poesía enmarcado en el Festival Acróbatas que aúna poesía y música. Los poetas elegidos eran el periodista y escritor Rodolfo Serrano y el cantautor Marwan.
Fue una velada magnífica, de esas en que te sientes acompañado. Retales de poesía, de verdades, de motes sencillos ligados con sonoridad. Emociones a flor de piel, siendo tinta sobre papel, emociones individuales, del poeta, y también de todos, recíprocas, como a personas supervivientes que somos. La condena humana, el regalo de vivir, momentos con los progenitores, la guerra, aquel amor que llega, el que se marchó, el que nunca desaparecerá...
Noches como las de ayer sirven para darnos cuenta que no estamos tan solos escuchando la poesía que la vida nos regala en cada pequeño rincón, en cada poro de la piel. Quizá la victoria de la palabra no sea una utopía.

diumenge, 6 de novembre de 2011

AMANDO EN LA DICTADURA DE LOS MERCADOS


Recojo el movimiento de tus pestañas,
bajo el sol de tarde
que ante nosotros se desvanece
dejando paso a la luna,
a los artistas de la noche,
a sus frágiles doncellas.

Así que cae la tarde
meciendo entre sus brazos
los tibios latidos de ti y de mi,
de la magia que nos unió
una madrugada de febrero,
cuando en el mar aún nadaban peces.

Ahora se han ahogado muchos
con la dictadura de los mercados,
han cambiado leyes
y hoy se evita la democracia
justo donde nació anteayer,
en la Antigua Grecia.

Y tomando las calles recordaremos
el sabor que no le pueden robar
a un futuro aún por dibujar,
al vuelo de las mariposas
ni al dulce beso de tus labios;
eso aún no nos lo pueden robar.


4 de noviembre de 2011

dimecres, 2 de novembre de 2011

LUNES DE LLUVIA



Ha llegado el tiempo de las mantas,
cuesta un mundo levantarse
y la lluvia grita fuerte tu nombre,
golpeando contra el cristal.

Mueren pilotos,
secuestran cooperantes,
terremotos devastan Turquía
y en Euskadi amanece la paz.

Como Urquijo
al bajarse de un escenario,
yo me vuelvo vulgar
cuando salgo del trabajo.

Se acumulan los días,
como hojas en la acera
y cual polvo
vuelan las sonrisas.

Y olvidaré cualquier mitomanía,
egocéntrica,
centrando mis cinco sentidos
en amar tus palabras,
cada una de tus caricias.


24 y 31 de Octubre de 2011

dimarts, 18 d’octubre de 2011

15




Actualitzo el blog amb un poema (o alguna cosa modestament semblant) recent fet. Parla una mica de les sensacions recollides durant la manifestació mundial del passat 15 d'Octubre, i en realitat de tot allò que hem anat vivint des del passat 15 de maig. Res és automàtic, res s'aconsegueix d'avui per demà, però penso sincerament que alguna cosa en el món, dins la gent, està començant a moure's, començant a canviar.

Corre en el aire el olor de jazmín,
a madera recién pulida,
compones tus canciones a piano
mientras nacen nuevos himnos que gritar.

Las calles son plena efervescencia,
banderas en las manos
y poesía en nuestros labios,
exigiendo nuevas verdades,
antiguos sueños.

Agoniza el capital,
arrastrando con él a víctimas del naufragio,
salvándose los tiranos
con los restos del gran buque,
cogiendo aún las cuerdas del rescate.

Los cánticos no cesan,
murmullo de una marcha que no calla.
Vivimos la historia en presente
y el mundo se reinventa.

Calienta el latido de los corazones,
mientras me faltan tus caricias,
coger fuerte tu mano
ahora que se derriban los muros,
ahora que,
despiertos,
exigimos futuro.











18 d'Octubre de 2011

dimecres, 5 d’octubre de 2011

POEMA POR LA MAÑANA


Escucho la lluvia caer
golpeando con su ritmo
tenue, apagado,
constante, invencible,
mientras entra el sol por la ventana.
Sobre la cama descansan aún tu cuerpo,
mentiras, sábanas desordenas,
y el beso olvidado de anteayer.
El correo rebosa de cartas bancarias,
justo donde esperaba encontrar
con su olor suave de melocotón
tus caricias perdidas.
Los acordes de tu canción,
el ronroneo de un gato,
y unas tostadas a medio hacer
fotografía del comedor,
donde las horas pasan lentas.

El telediario seguirá,
un día más,
pintando de gris el amanecer,
volaran las palomas a tu paso,
estarás a punto de perder el tren.
Leerás por encima el diario
gratuito y medio arrugado,
superviviente encontrado en el asiento.
Cada vez más,
fuera,
el cielo se va volviendo azul,
la luz roza tus parpados,
y yo no puedo evitar echarte de menos.


14 de Setiembre de 2011

dijous, 22 de setembre de 2011

JUSTÍCIA AMERICANA


Sabia de la notícia, però avui l'he llegit a fons. No tinc prou temps per actualitzar el blog amb un escrit explicatiu, així que potser per primera vegada copiaré i enganxaré tal qual la notícia del passat aquesta matinada, de elpaís.com i signada per la Yolanda Monge.
Poc més puc afegir; el país que s'autoproclama com el gran defensor de les llibertats encara assassina amb pena de mort, i ho fa amb orgull. I no només això, sinó que també ho fan encara que no existeixin proves, i si ets de raça negre encara semblen disfrutar més emprant el dit arbitràriament.


[...] Davis se mantuvo sereno hasta el final. Sólo parpadeó sincopadamente cuando los medicamentos que pondrían fin a su vida comenzaron a recorrer su flujo sanguíneo. Pero antes de que eso sucediera, el hombre de 42 años que llevaba desde los 20 encerrado en el corredor de la muerte dejó oír su voz. Mirando a los familiares del policía que la justicia asegura que asesinó a tiros en 1989, Mark McPhail, proclamó, por última vez, su inocencia: "Soy inocente". "Yo no lo hice. Siento mucho su pérdida. Pero yo no maté a su padre, hermano o hijo".

En la sala estaban presenciando la ejecución el hijo de McPhail y su hermano. El hijo presenció todo el proceso inclinado hacia delante en su silla, sin dejar de mirar, sin volver ni una sola vez la cabeza ni cerrar los ojos, según relataron los periodistas que asistieron al ritual de la muerte legal que aplican 34 Estados de la Unión. El hermano se mantenía con la espalda pegada a la silla. No asistió la madre a pesar de que aseguró que lo haría. Sí habló para algunos medios después de que el Supremo anunciase, cuatro horas después de prorrogar la ejecución, que no había impedimento legal para matar a Davis. Anneliese McPhail manifestó lo que ya había dicho muchas otras veces, que deseaba la muerte de Davis y que ya había esperado demasiado. Preguntada si podría vivir feliz y tranquila con la muerte de Davis atajó la cuestión sin ninguna sombra de duda: "Por supuesto". No es un caso aislado. El actual Gobernador de Tejas, Rick Perry, aspirante a candidato a la Casa Blanca en 2012, declaró hace menos de dos semanas en un debate que vivía muy tranquilo con las 234 sentencias a muerte que ha firmado. Él y la audiencia que le escuchaba en directo, que rompió en aplausos ante la mención del dato.

Davis tuvo esta madrugada palabras para todos. Para sus carceleros y verdugos, a los que dijo que esperaba que Dios se apiadara de sus almas por el acto erróneo que iban a cometer pero a quienes también encomendó su alma al Altísimo. "Que Dios les bendiga". Para sus familiares y amigos, hacia quienes pronunció frases consoladoras y que llamaban a no cejar en la lucha de probar su inocencia. "Seguid trabajando, indagad, buscad pruebas que hagan justicia a mi caso", solicitó. El precepto de la duda razonable -fundamental para un veredicto de culpabilidad- ha quedado violado esta noche, cuando se quitó, de forma legal, la vida a un hombre sobre el que siete testigos, no uno ni dos, siete, se han retractado sobre la acusación que hicieron en un primer momento. Demasiadas dudas para practicar tan definitiva -sin vuelta atrás- decisión: matar a un ser humano.

divendres, 16 de setembre de 2011

FINS A LA TERCERA REPÚBLICA!



Des d'aquesta petita finestra oberta al món sempre he volgut aplaudir a tots aquells que des del seu àmbit han treballat, lluitat i s'han expressat per fer un món millor, per construir un món més just. I moltes vegades he intentat dedicar-lis un petit homenatge després de la seva mort. Sovint han estat persones del món de la cultura com Pepe Rubianes o José Antonio Labordeta, i també d'altres àmbits com el de la cooperació, encarnat en Vicent Ferrer.

Ens ha deixat un altre dels grans, en un dia d'aquells en que com ha dit una bona amiga, penses que si hi ha algun Déu deu ser de dretes (només així s'entén la quasi immortalitat de Fraga o la plàcida i llarga vida de gent com Pinochet o Franco).

Jordi Dauder, actor de teatre, cinema, televisió i doblatge ha mort als 73 anys. Amb un currículum inacabable, molts el recordaran pel seu paper de Mateu a la sèrie de TV3 “Nissaga de Poder”.
L'exemple del Jordi quedarà per la posteritat per a tots aquells que vulguin saber que volia dir ser artista compromès. A banda de la interpretació, també va realitzar activitat com a escriptor, i esdevingué sempre un personatge vinculat a la lluita per a la llibertat i la justícia social. Vinculat en mil i una lluita, podem destacar la seva participació en diferents lluites veïnals a Badalona, per dignificar les escoles, en els fets del paranimf en plena dictadura o en el maig del 68 a París, on va estar 15 anys exiliat. En un temps més actual, va abanderar la lluita contra la guerra d'Iraq, sota el mític crit de “No a la guerra!” que juntament amb altres actors va portar fins al Congrés dels diputats l'any 2003.

En els darrers temps, un maleït càncer el tenia en una nova lluita, una lluita contínua, i una de les seves darreres aparicions va ser per a recollir el Premi Gaudí d'honor a la seva trajectòria i va deixar un discurs per al record (http://www.ara.cat/el_radar/Discurs-Dauder-Premi-Cinema-Catala_3_555574441.html).
Magnífic, valent, contundent i elegant, tal com era ell i la lluita que sempre l'acompanyava.

Així doncs, ara ens quedarà el record d'aquest gran actor i incansable lluitador com a exemple d'artista compromès amb els problemes del seu entorn i de la llibertat... i tal com va dir encarnant al President Azaña a la pel·lícula “Azaña, cuatro días de julio” i com ell mateix invitava a somiar en el discurs citat, “Hasta la tercera República!”.

dilluns, 12 de setembre de 2011

TOT QUEDA MOLT LLUNY




Els carrers estan mullats, de nit, de pluja, de promeses perdudes. Les persianes baixades amaguen mirades.
Sembla impossible fer-me entendre, serà que les meves mans han perdut la màgia que tenien, tremolen com les d'un malalt.
Ahir vaig guanyar, potser avui tocava perdre. Ja no soc l'artista, només una ombra supervivent.
El centre del món queda ara molt lluny, i l'aire fa olor de pólvora, no queden orenetes que em puguin rescatar.
Resaré a veure si algun Déu despistat em pot escoltar, potser en queda algun que no sigui sord. I si no, sempre ens quedarà dormir i intentar somiar.
Les cançons que em vas regalar regalimen, cera calenta a cada cantonada de la ciutat.
Papers, escrits mullats inunden el terra; encara tenen el gust d'aquella nit, però avui tindrem matèria per cremar a la llar de foc.
Les paraules volen, lliures pel cel, i tot plegat comença a quedar ja tan lluny...







4 de Juliol de 2011

dimarts, 6 de setembre de 2011

FRAGILIDAD

El Setembre ha començat a caminar, i ho fa portant amb ell la rutina que tanta por ens fa. Aquests dies els examens em tenen capturat, ser estudiant treballador és el que té, sempre t'espera un Setembre ben farcit de tot allò que durant l'any no t'han permès fer, no agraden els estudiants que han de treballar per pagar-se la carrera, no estan de moda en aquest sistema.


Us deixo la promesa de penjar un text propi ben aviat, però avui, en mig dels dies difícils que corren, de reformes constitucionals neoliberals i sentències que volen matar llengües, agafo prestada aquesta cançó de l'Ismael Serrano que expressa molt bé com estic últimament. No és fàcil, però cal seguir somiant, cada dia, sense rendir-se!!

Todo es frágil:
tu costumbre de amarme,
mi fe,
el silencio y la vida que duerme
en un vagón de tren.
Tu contrato fugaz,
la memoria,
este hilo de voz,
las quimeras que surcan estrechos
y este corazón
que persigue tu rastro
en la alfombra de la habitación.

No es tan frágil
el trueno del fúsil,
el temor
a perderme tus dulces mañanas,
tanto dolor.
La memoria del banco,
el aroma de aceite en el mar,
las fronteras de acero para hombres,
humo para el capital
que regula espejismos
y ordena tu necesidad.

Yo soy frágil como un cristal
si falta usted a esta cita, mi amor,
si el canto se llena de olvido,
si el recuerdo se va
y ya no ríe conmigo.
Quizá no seamos héroes
pero aún seguimos vivos
y en la crisálida su voz estallará.
Y no se quedará inmóvil al borde del camino
y hará futuro su fuerte fragilidad.

Es tan frágil el abrazo del mundo y su paz,
la promesa desde la tribuna
y su empeño por perdurar.
Soberbio y resistente
es el grito del miedo anunciando el final
y la noche que escupen al cielo
tantas chimeneas,
los disparos de nieve,
el rugido de las bayonetas.

Quizá no sea tan frágil
tu costumbre de amarme
,

mi fe,
tu voz y tu memoria.
¿Sabes?, quizá me equivoqué.
Quizá no sea indestructible
el trueno del fusil, tanto dolor,
la burbuja que encierra este grito
y este temor
a saberme perdido,
a perderte y perder la razón.

Yo soy frágil como un cristal
si falta usted a esta cita, mi amor,
si el canto se llena de olvido,
si el recuerdo se va
y ya no ríe conmigo.
Quizá no seamos héroes
pero aún seguimos vivos
y en la crisálida su voz estallará.
Y no se quedará inmóvil al borde del camino
y hará futuro su fuerte fragilidad.


(Ismael Serrano)

dimarts, 30 d’agost de 2011

ELS ASSASSINS DEL FUTBOL ESPANYOL



Comença una nova temporada de futbol, i en el panorama espanyol ho fa amb una situació complicada, amb molts fronts oberts, alguns dels quals desemboquen en una situació que amenaça el seu futur, o almenys a un futur de bona salut.
La primera jornada de lliga no va disputar-se en la data prevista degut a la vaga legítima que van fer els futbolistes. No parlem d'aquells futbolistes que viuen en el núvol més luxós i apartat de la realitat, sinó d'aquells que juguen en clubs modestos i que veuen com no cobren, com van passant els mesos i com no es compleix el signat en els contractes i com les males gestions dels clubs han acabat per passar-lis factura a ells. Sembla que al final han arribat a un acord favorable després de la forta pressió feta per l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), encapçalada per Rubiales, que em sembla un dirigent valent i honrat, defensant sempre als futbolistes que no surten per la televisió i que tenen salaris terrenals, que si no cobren no tenen per menjar, com la resta de mortals treballadors.

A banda d'aquest tema delicat que d'haver-se allargat hauria fet trontollar l'estabilitat social, deixant a un país ofegat per la crisi sense el seu opi preferit, la Lliga de Futbol Professional -o prostituït com diuen des de les ràdios- (LFP), està fent de les seves amb la màscara del capitalisme més ferotge. Ha decidit prohibir l'entrada als camps de futbol de les ràdios si no fan el pagament d'un cànon que s'han inventat, qual SGAE. Una mostra més del poc que els importa el futbol a aquests empresaris agressius que han acabat sent els dirigents de la nostra lliga. El futbol sense les ràdios seria alguna cosa així com un concert sense públic, o un bon tiberi sense comensals. No poden matar una tradició tan antiga com aquesta, no poden matar el sabor de les tardes de diumenges amb els “Carrusels Deportivos” de les diferents cadenes.
I no només amb el tema de la ràdio es veu que l'únic factor que es té en compte a l'hora de decidir és el dels diners. Aquesta nova temporada també s'inaugura el nou model d'horari de partits. Aquest està fet a mida dels mercats asiàtics, i per facilitar que els partits siguin seguits massivament a l'Orient hi ha horaris tan poc habituals com els del diumenge a les 12 del migdia, o a les 4 de la tarda. Més difícil de justificar és el canvi del de la nit de diumenge, passant de les 9 a les 10. Està clar que Espanya és un país de parats i que no molta gent ha de matinar cada dilluns, però mesures així semblen voler perpetuar una situació tan penosa com l'actual... I a més, una altra peculiaritat dels nous horaris serà que mai coincideixen més de dos partits a la vegada, una altra amenaça de mort per la ràdio multifutbol de tota la vida. Sembla que aquells diumenges de cotxe, futbol i ràdio passaran a millor vida. Bé, caldrà veure si quan els camps estan buits de seguidors cansats d'aguantar faltes de respecte trucaran als xinesos perquè agafin un avió i vinguin a fer-se socis dels clubs.

I per si tot això no fos prou per veure que estan jugant amb foc, explotant en excés la gallina dels ous d'or i oblidant que si el futbol és poderós és pel nombre de seguidors que té (cap de les mesures esmentades ajuda ni facilita les coses a l'aficionat de a peu), encara n'hi ha més!
Els drets televisius repartits entre clubs, i no en mans de la lliga (com passa per exemple a Anglaterra) fa que no es produeixi cap repartiment, sinó un abús només propi del capitalisme que fa cada dia més rics als més grans (Barça i Madrid) i més febles a la resta. Hi ha uns equips que poden fitxar tot allò que volen i una resta que han de vendre per seguir sobrevivint, i aquí també es destapa la falta de cap mena de control ni transparència, ja que el deute tan mencionat de clubs com el València no dista massa del que tenen els dos grans, però uns han de vendre per respirar i els altres poden seguir fitxant a preu d'or... Així doncs la lliga espanyola ha vist com diverses estrelles han emigrat a d'altres lligues (Agüero, Mata, Forlan, Silva, De Gea, Osvaldo...) i això resta nivell a la competició, fa més fortes altres lligues d'Europa. La lliga espanyola està deixant de ser emocionant i de ser competitiva.

Sincerament, això no ha fet més que començar i sembla que les golejades d'escàndol de Barça i Madrid s'aniran succeint, sumant xifres de vora 100 punts i la resta a perseguir-los recollint les molles del gran pastís que es van repartint. Espero que no s'oblidin que si la lliga només la formessin dos equips tan sols hi hauria dos partits l'any, i per molt intensos que fossin, per molts dits a l'ull que es posessin no tindria cap mena d'interès. Avui encara som a temps de salvar el futbol espanyol, espero que tres o quatre deixin de prioritzar les seves butxaques per davant del motor sentimental d'un país i hi posin remei.

dimecres, 24 d’agost de 2011

REPASSANT LES VACANCES DES DE L'OFICINA



Ha tornat la vida normal. Sabíem quin dia trucaria de nou a la porta, però encara que avisada la seva arribada no deixa de fer mandra. Ho fa en forma de feina en mig d’una ciutat en plena Festa Major, possiblement la més intensa i llarga de Catalunya. També treuen el nas a l’horitzó més proper uns quants exàmens de Setembre que amb major o menor intensitat estic preparant des de fa més d’una setmana.
Enrere comencen a quedar unes vacances, que tot i ser les més curtes que he viscut mai també han estat segurament les més intenses de la meva vida. Van començar amb la xerrada de l’escola de #congresdesdebaix a Gualba on vaig anar com a ponent per aportar la meva visió com a jove associat; un moviment polític ètic i valent, conceptes que sovint manquen en la política d’avui. Els hi desitjo tota la sort del món, aquest corrent mereix tots els meus respectes i des d’aquí els agraeixo de nou el fet d’haver-me convidat i escoltat. Després va venir el viatge a París, la quarta vegada que trepitjava la ciutat de l’amor i la llum, però de ben segur l’ocasió en que m’ha despertat més sentiments, gràcies a la companyia. Pel record etern quedaran un munt de moments, i el desig perpetu de viure-hi alguna vegada a la meva vida. Caldrà pensar, de moment, en tornar-hi algun dia no massa llunyà. Gairebé sense temps per assimilar el viatge vaig estar uns dies pel poble d’Alcañiz, a l’Aragó. Van ser dies magnífics i intensos de veure moltes coses i de fer excursions, de conèixer més a fons la família d’aquella persona amb qui vull compartir els plaers i les petacades de la vida.
I de nou a Barcelona, esgarrapant els dies de festa que em quedaven, van seguir succeint coses molt interessants com el concert de Manel a Martorell (a una buscada 1a fila amb la companya més fidel que conec, merci Anna per ser sempre allà), les festes de Gràcia, amb concert de Josmar inclòs, l’inici de l’estudi de cada Agost, les tres rastes que ara adornen el meu cabell obra i gràcia de la Cristina, aprendre a anar en bicicleta mercès al sempre omnipresent Marc i l’oferta acceptada de tornar al futbol en actiu de l’amic Borja.
Ara acabarem d’assaborir el sabor de l’estiu amb el concert de Miquel del Roig a Sants o gaudint una mica de les pròpies festes de Granollers. Encara que la Lliga no comenci quan toca o que ens vulguin canviar la Constitució només per empitjorar-la, no ens podran prendre que acabem de gaudir d’aquests últims sospirs estivals.




dissabte, 13 d’agost de 2011

PARÍS DES DE L'AVIÓ


Deixo aquí un petit text, una espècie de reflexió escrita que vaig fer a l'avió tornant d'uns dies per París.


París està ja sota els nostres peus. Cada un dels seus edificis, el riu, es fan cada segon més petits, més llunyans.

Enrere queden ja una pila de moments que el temps convertirà en records. Paraules que la memòria seleccionarà i variarà convertint-les en eternes.

Vora el riu, amb la nit caient a sobre i el rellotge perseguint-nos com a fugitius, vam robar la felicitat impossible als deus. Vam fer el còctel més bo del món mesclant petons, somriures i cançons, afegint també la punta justa de bogeria.

Cada segon d'aquests dies d'estiu plujós han matat els diables alimentats durant el curs per les distàncies i la por. De cop han callat tots els murmuris, el silenci és ensordidor. Per respirar em queden les teves mirades, els teus cabells, fils de color d'or.




7 d'Agost de 2011

divendres, 29 de juliol de 2011

LA VALENTIA I #CONGRESDESDEBAIX


Des de fa mesos segueixo atent i per informacions d'un gran amic tot el procés que ha generat #congresdesdebaix, un concepte nascut arrel de les noves xarxes socials que darrerament mouen el món, fent-lo més espontani, interactiu i canviant. Aquest cap de setmana celebren la seva Escola d'estiu per debatre, recollir opinions, fer pinya, treure conclusions... I tinc el privilegi d'haver estat convidat com a ponent per oferir la meva visió com estudiant i referent del món associatiu en un dels debats, titulat "El PSC vist des de fora" i he decidit buscar unes quantes paraules per parlar sobre el moviment i tot allò que n'opino aquí al blog.

Un nombre molt gran de persones va sumar-se a aquest moviment que promou un canvi en les formes de fer política dins del Partit Socialista de Catalunya (PSC) en aquests moments entre les passades eleccions municipals del maig i el Congrés de la tardor. Demanen més paper de les bases, més debat intern i sobretot un canvi de forma. Això passa per a persones noves, amb aire fresc i altres conceptes de política. El moviment, el procés, no parla mai de noms, ni de candidats, fet que el dota de major credibilitat. No busca encumbrar cap dirigent en concret, busca dotar al partit del discurs de les seves bases, fer fluir les idees de baix a dalt, com el seu nom i concepte indica amb absoluta perfecció.

Si hagués de definir amb una sola paraula el que penso sobre aquest moviment seria "Valentia". Valentia, allò que t'empeny a entrar en el món de la política, de les idees, del disseny del model de societat que desitges construir. Fa temps que la valentia era una paraula abandonada per molts dels que fan política. Molt sovint ningú aixecava la veu: no tocava, calia no contradir la mediocritat dels líders del propi partit, seguir amb el mutisme tot i caminar cap a un penya-segat, un precipici molt profund. Ara s'ha creat aquesta veu valenta, i crec que mereixen un gran reconeixement. Són un David contra Goliard, i a més un conegut i molt pròxim, fet que requereix encara més valor. Volen canviar les coses i ho fan assumint les conseqüències, acte que els definix com autèntics lluitadors en favor d'un col·lectiu que si triomfen rebrà els fruits de gaudir d'un partit més net i renovat. Pot agradar més o menys aquest moviment, però ningú pot negar que representa i recupera els millors conceptes de la millor manera de fer política. Li desitjo tota la sort del món!

dissabte, 18 de juny de 2011

TORMENTA DE VERANO

Cal demanar disculpes: fa temps que no escric al blog, i les darreres vegades que ho he fet he abandonat una mica els escrits literaris per narrar les coses que aquests darrers temps han anat passant, algunes d'elles importants i molt esperançadores... Sembla que avui som més que volem un món millor, més digne, just i valent. I entre aquesta apocalipsi penjo avui un text literari després de molt temps. De vegades arriba l'estiu i surt el sol, però això no sempre vol dir que deixi de ploure. Espero que us agradi i digueu la vostra!!







Cansado. Agotado. Vencido.
El motor y las alas me han fallado, estoy cayendo al vacío. Por aquí no veo ese ángel de la cruz tatuada, y si existe está ahora ya muy lejos. Todo se ha convertido en cuatro paredes donde parece imposible vencer, los sueños están quebrados, quizá sea hora de admitir que he perdido la batalla. El caos parece tomar hoy todas las decisiones nuestras, y también las de todo a nuestro alrededor. No sé que me falta para conquistar el tesoro, ese que por un momento tengo cada noche entre mis manos, y que se me resbala cada vez al despertar. He perdido la esperanza de ganar, pero creo no estar preparado para perder.
Tal vez se han teñido de gris los colores de ayer, tal vez he sido ingenuo una vez más… pero la luz del final del túnel no se acerca por muchos pasos que doy, por mucho rato que, desesperado, me pongo a correr. Las palabras me tropiezan torpemente al salir de los labios y caen sobre un asfalto lleno de charcos, de sonrisas de gente que ha caducado ya.
De noche me meto en el refugio que debería ser mi casa, pero siempre me sorprenden los fantasmas, los grilletes que me esperan en mi habitación, para dejarme atado en la pared. Entre canciones, cartas a medio escribir i postales de viajes de amigos doy vueltas y vueltas, pero no consigo encontrar lo que busco; porque en realidad solo te busco a ti, a esa luz que necesito para poder seguir, para poder salir a la calle y ver.
Y estoy seguro de una cosa: de nada sirve pedir ayuda ya. Los errores han jugado a carcomerme a pedazos el alma, cada día soy más suyo, cada día ellos son menos míos. Tras la ventana llueve con fuerza y necesito una manta, poner cada rincón de mi cuerpo dentro y intentar dormir, olvidando las palabras.
Quizá mañana pasaré por el super, y compraré un par de botellines de ilusión, y unos gramos de libertad. Quizá así aún pueda seguir con la batalla; quizá así no esté todo perdido.






18 de juny de 2011

dissabte, 28 de maig de 2011

EL SOMNI DE L'"SPANISH REVOLUTION"


La història que us vull explicar encara no té escrit un final, i potser tampoc està molt clar com va començar. Us puc dir que va iniciar-se en una època en que se'ns va voler privar del dret a somiar, de tenir un futur. Era un temps on van fer-nos pagar les culpes d'un problema que havien generat uns altres, els poderosos, els especuladors, els grans mercats.
Els polítics van oblidar que nosaltres els elegíem a ells perquè ens representessin, i així van oblidar-se que nosaltres els prestàvem la nostra força. Van rendir-se a les exigències sempre injustes dels mercats i les seves normes. Van convertir-se ells en els seus titelles, i nosaltres en els esclaus que havíem de sustentar un sistema que només afavoria uns pocs. El capitalisme no aportava ja res de bo a la majoria.
Vam veure com drets conquistats amb esforç, sang i lluita tremolaven, i estaven en perill davant de les tisores que els governs havien tret a passejar. No ens ajudaven a trobar una feina digne, si no que feien més barat i senzill l'acomiadament; no ens asseguraven un habitatge digne, i eren el complement dels bancs a l'hora de desnonar a famílies ofegades per una economia construïda per escanyar. Vam haver de veure també com els governs rescataven amb tones de diner públic a bancs i caixes, i com aquests repartien el botí entre els seus alts càrrecs.
I semblava ahir que tot estava adormit, que la pantalla plana del saló, aquella que només podem pagar en una eternitat de terminis, ens feia no sortir de casa a reclamar, a indignar-nos, a demanar el dret a somiar en un futur millor, davant d'una classe política que en la seva majoria ha oblidat proposar, idear, imaginar, per passar a ser només una mera burocràcia, informadora d'una crua realitat. Però avui, quasi de cop, i en forma d'onada el poble ha despertat. I ho ha fet de manera heterogènia. Són milers de veus, molts els destins possibles.

A tota Espanya s’han omplert les places de persones que demanen respostes a un sistema que de moment (i en els pitjors moments que estem passant mai) només ens escanya, sense més solucions. Els lemes i les demandes són diversos però les principals proclames són contra els dirigents polítics i la banca.
I un cop passades les eleccions, aquestes en que la dreta ha escombrat, s’han caigut ja les caretes, i la classe dirigent, encarnada en Felip Puig va decidir posar punt i final a l’acampada de Barcelona, a Plaça Catalunya. Ho va fer amb excuses molt poc creïbles, i amb els mossos exhibint la pitjor de les violències davant de la dignitat del pacifisme.
Així doncs la història continua, i més potent que mai, i encara no ha escrit el seu final. Alguna cosa ha despertat, i avui amb flors a la mà i la paraula com a única arma toca resistir aquests moments. Ens estan creixent les ales que teníem endormiscades i no volem que ens privin d’alçar el vol. Avui tenim un somni i amb la seva violència no ens el mataran.

divendres, 20 de maig de 2011

VOTA RICARD GOMÀ, INDIGNA'T A LES URNES

Aquest diumenge ens juguem molt. Ens juguem el camí que volem seguir, les solucions que ens poden fer millorar, el model en el que creiem. Il·lusió o retallades; construcció o destrucció.
No ens podem quedar a casa, i menys si som d'esquerres. No podem caure en la trampa del “tots són iguals”, no és certa, i creure-la només enforteix als grans partits, aquells que ens han indignat fins el punt de prendre el carrer. Donem un gir, indignem-nos també a les urnes i comencem a traçar de forma pragmàtica el futur millor que volem!
Que no retallin les teves idees; a Barcelona vota Ricard Gomà, vota Iniciativa per Catalunya els Verds – Esquerra Unida i Alternativa.



dimecres, 18 de maig de 2011

ADÉU VICENTE




Aquest passat diumenge 15 de maig Vicente Rodríguez, actual capità del València Club de Futbol va acomiadar-se del Camp de Mestalla. Després d'onze temporades al club acaba contacte el proper 30 de juny i el partit contra el Llevant, equip on va formar-se, era el darrer que podia disputar a Mestalla amb la samarra xé.

Fou en els minuts previs al partit quan Vicente va tenir el seu merescut homenatge. Els jugadors del València van formar un “pasillo” a la sortida del túnel de vestidors, pel qual va passar el jugador de Benicalap, emocionat, amb la seva filla Blanca als braços. Mestalla va fer una tancada ovació, mentre el President del club Manuel Llorente entregava a l'extrem una placa i l'insigne d'or i brillants del VCF, la màxima condecoració de l'entitat. Més tard, quan al partit li faltava poc més d'un quart d'hora per finalitzar, l'entrenador Unai Emery va tenir el detall de fer-lo entrar al camp, on va lluir el braçalet de capità. Fou una despedida acurada, però també discreta. No hi va haver volta al camp ni gestos un cop acabat el partit. Ni vídeos ni cap detall més per part dels companys. El Llevant, celebrant la seva salvació, es va fer amo i senyor del terreny de joc.

I no vaig poder evitar estar trist davant aquest comiat. En els últims temps són molts els jugadors importants que ha calgut acomiadar. Villa, Silva, Albiol, Moretti, Marchena o Zigic van marxar sense tenir comiat i per motius econòmics. Calia ingressar calers per a la fotuda economia del club. I els altres comiats il·lustres com el de Cañizares, Carboni, Curro Torres o Baraja han estat degut a la seva edat; eren jugadors que acabaven contracte i que deixaven la vida activa del futbol, més o menys obligats, però que havien completat un cicle.
Amb Vicente la sensació era la mateixa que amb aquests jugadors veterans, però amb la diferència que tot just té 29 anys. Una edat encara òptima per oferir ben bé tres anys de futbol d'elit. Aquest fet em generà un sentiment profund de tristesa, de pensar que potser el final hagués pogut ser un altre, però que la realitat que sempre és el que compta era aquesta i era invariable; eren els últims instants de ball de Vicente com a jugador del València.
El jugador va arribar al VCF la temporada 2000-2001 i des del principi, amb només 19 anys, va disputar la posició a “Kily” González, un jugador de casta i caràcter. El seu joc elèctric i imparable, les seves diagonals des de la banda, i els seus centres precisos el van acabar convertint en el titular, observat sempre de prop pels grans clubs d'Europa, i finalment es va coronar en la temporada del doblet, la 2003-2004, on fou artífex important d'un èxit sempre assumit com a col·lectiu. Era, sense cap dubte, un dels millors jugadors del firmament futbolístic.
Però la temporada següent, a Bremen, una dura entrada va ser l'inici del final. L'inici d'un període de moltes lesions, de tota mena, però sobretot musculars que han fet desaparèixer aquell gran extrem esquerre. En determinats i no massa llargs períodes on ha evitat les lesions ha tornat a mostrar detalls de la qualitat que per edat encara conserva, però també, ja en aquesta última temporada, la seva vida fora del terreny de joc l'ha apartat del tot de l'equip.

Després de tot, gràcies i molta sort Vicente.


divendres, 13 de maig de 2011

LES RETALLADES



Les retallades. Fa setmanes que no es parla de gairebé res més. I us puc assegurar que són veritat, són certes. No són com l’home del sac que mai ens va venir a buscar tot i no deixar de ser trapelles o com aquell monstre de sota el llit, que tot i la por mai va arribar a sortir per devorar-nos.
L’altre dia vaig anar a urgències per unes angines, i ni va visitar-me la meva doctora (va visitar-me una infermera) ni van fer-me recepta pels medicaments que em calia prendre. Una atenció molt diferent de la rebuda en les anteriors vegades que havia hagut d’anar al metge, fa força mesos enrera.

Les retallades estan aquí, i cal tenir molt clar en quins sectors s’estan produint i analitzar que hi ha al darrere de l’excusa que la crisi posa en safata de plata. Les retallades que està fent el Govern de la Generalitat, el Govern de Mas, aquells que diuen ser “el Govern dels millors” afecten especialment a dos àmbits fonamentals de l’Estat del Benestar: a educació i a sanitat. Els dos pilars que sostenen socialment un país. Aquells dels que les persones que menys tenen més necessiten. Retallen pressupost als hospitals, però eliminen l’impost de successions a aquelles persones que hereten fortunes de més d’un milió d’euros; retallen la sisena hora a les escoles públiques, però la mantenen a la concertada, a la vegada que concerten i ajuden econòmicament a les escoles que segreguen encara als nens i les nenes. També retallen la inversió per a comprar llibres a les biblioteques o es plantegen que el metro de Barcelona no obri durant la nit del dissabte. Petits exemples de les tisorades realitzades.
I fan les retallades tot dient que la situació és excepcional, que no retallen sinó que fan estalvi, i que no hi ha un altre camí. El que realment està fent aquest Govern, aprofitant la conjuntura del moment, és un canvi de model, fent un gir cap a la privatització. Un gir per beneficiar uns pocs, i que costarà molt de tornar a capgirar. Costa molt construir, però molt menys destruir, i això és el que està fent el Govern de Mas. Està destruint un model de benestar social basat en l’esforç de tots per establir un model privat, amb les mútues i les escoles concertades com a grans, on només uns pocs recullen els fruits.

I davant d’això cal sortir al carrer. Cal defensar els nostres drets, perquè mai abans han estat tan en perill com ara des de que tenim democràcia. La gent, el poble, tenim el poder, i sobretot, tenim maneres per expressar el nostre malestar, per cridar ben alt que aquest no és el camí que volem seguir per encarar el futur.
Aquest dissabte 14 de maig caldrà que omplim el carrer, a les 11 hores a Plaça Catalunya, per dir prou a tanta retallada social, a dir ben fort que no volem ser els de sota els únics que paguem la crisi, ja que no som nosaltres qui la hem provocat. No volem que aquesta crisi serveixi per fer més rics als que més tenen, volem una societat més justa i uns governs que treballin per les persones, i no pels interessos dels bancs. Hi ha drets que no es poden retallar.
I per això, diumenge 22 de maig tornem a tenir una altra oportunitat de dir no a les retallades, de dir no a aquest model antisolidari que només vol treure drets a qui menys té. Tenim la veu i tenim el vot, no el desaprofitem i diguem ben alt i ben fort el dia de les eleccions, amb la nostra papereta, que no volem més ajustos de dretes, que no volem renunciar a més drets, que no volem que aquest sigui el camí a seguir.
Mai ha estat tan important reivindicar quin futur volem com ara.
Tenim en joc moltes coses, massa coses, no ens podem quedar a casa.

I per acabar us deixo aquí dos vídeos, un per a mantenir una mica el sentit de l’humor, sempre amb sentit crític i amb ironia. L’altre perquè reflexioneu el vostre vot de cara al 22 de Maig.



http://www.youtube.com/watch?v=XgdBLpP1CDk


http://www.youtube.com/watch?v=K1ZtrKsx89Y

dijous, 5 de maig de 2011

LA VICTÒRIA DEL TREBALL


Sempre recordaré que el vaig conèixer en plena tardor de l’any 2009. Aquell primer dia vaig quedar-me amb el seu caràcter discret. De vegades no et cal cridar massa, ni fer-te notar, per que ja tens d’entrada el més important per destacar, el talent.

Durant els mesos següents vaig tenir l’immens privilegi de poder veure mica en mica la seva manera de ser, i sobretot de treballar. Podria posar-me a fer una llista d’adjectius que el defineixen; compromès, implicat, treballador, organitzat, constant... Però això només són paraules. La seva capacitat de treball i implicació, amb l’evolució de la seva tasca diària i permanent al capdavant de la federació AJEC-Sabadell, va ésser un plaer que vaig tenir la infinita sort de poder veure i valorar. Petits regals que sempre et dóna la tasca associativa.
Així doncs vaig veure molt clar que una persona amb aquestes qualitats s’havia guanyat el gran privilegi i l’encara més gran responsabilitat de ser un dels encarregats de tirar del carro de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya a nivell nacional, formant part del Secretariat Nacional.
I passat un any d’això, ja es pot dir que la feina que ha pogut desenvolupar des de l’Àrea d’Instituts és simplement classificable d’excel•lent. La constància, el treball i l’esforç són de nou paraules que defineixen la seva labor.

I sempre, més tard o més aviat, quan la feina està ben feta arriben els reconeixements. Eloi Ismael Cortés Serra forma part de la llista electoral per a les eleccions municipals de Sabadell pel Partit Socialista de Catalunya (PSC). La alegria i satisfacció que sento són difícils de plasmar en paraules, en aquest blog que seguiu uns pocs i estimats fidels.
Sento que la victòria de l’Eloi és la victòria del treball, de l’esforç, de la constància, de la integritat, de la decència. Crec en tu Eloi; crec en tu i de rebot em fas creure, com ho fan uns pocs, en la política. Gràcies per aquesta sensació dolça que em diu que no està tot perdut!

(Fotografia del sopar de presentació de la llista del PSC-Sabadell per les eleccions municipals, celebrat el passat 30 d’Abril i on vaig tenir el plaer d’assistir convidat, entre persones molt importants per mi)

dissabte, 16 d’abril de 2011

"ACUÉRDATE DE VIVIR"

Ismael Serrano va titular el seu darrer àlbum “Acuérdate de vivir”, inspirat en la llegenda escrita que hi havia en molts rellotges antics, “Memento vivere”. És un consell, una reflexió molt necessària en els temps que estem patint darrerament.

De vegades la vida ens colpeja fort, sense previ avís, sense tenir-ho apuntat en la nostra agenda, aquella que acaba sent paraula sagrada, citant tot el que em de fer, que indica en el dia i moment que cal enllestir-ho. Quasi bé mai ens dediquem sortides del guió establert, assumim amb normalitat i horrible submissió el rol que ens condemna a sobreviure de casa a la feina i de la feina a casa, sense preguntar-nos si això és realment el que s’anomena viure.
I de vegades, entre aquest anar i venir diari, rutinari i repetit, sona alguna alarma, s’encén un llum vermell que ens recorda que no som immortals, que la vida té una caducitat marcada, i que la nostra vida pot acabar abans que ho faci la hipoteca que, oblidant-nos de pensar, anem pagant cada mes.
I potser aquest avís ens ha de servir per despertar; per reclamar més i acceptar menys, per recordar que abans de tornar-nos simples peces d’una màquina, sers obligats a treballar cegament per sobreviure, teníem somnis i esperances de construir un món millor. Potser aquest avís en ha de servir per buscar que ha de ser viure, que és imprescindible per fer-ho i que són simples cadenes que ens hem autoimposat, cadenes que ens han tornat menys lliures i ens han omplert la casa d’objectes que no ens apropen més a la felicitat.
Tinc la dolça esperança que abans que sigui massa tard descobrirem que és viure i repensarem la nostra manera de fer. Trobarem la manera de treballar sense oblidar que el mar és blau i brilla en dies de sol, que a la vora tenim gent a la que estimar; recordarem aquell somni que vam oblidar el dia que vam decidir simplement sobreviure i el començarem a dibuixar a la realitat.
Entre rumors de retallades i oblidats, observant homes i dones cecs caminant com ramats, he agafat aquella motxilla amb les quatre coses imprescindibles i he decidit començar a caminar, intentant retrobar-me amb el que crec que hauria de ser viure.

dissabte, 9 d’abril de 2011

10-A

Aquest 10 d’Abril es realitza a Barcelona la consulta sobre la independència de Catalunya. Tema interessant i complicat, tot i que segons els impulsors de les consultes sembla d’una senzillesa extrema: blanc o negre, sí o no.
Sincerament pensant en el vot se’m presenta una decisió complicada. M’explicaré; no em defineixo com independentista ja que em sembla una cosa allunyada del meu dia a dia, dono preferència a l’espectre social abans que al nacional, perquè abans que ciutadans d’un país o un altre som persones i això està per sobre de tot. A més entenc que ser o no independentista, a diferència del que molts pensen, no és una manera de ser políticament, ja que no és un terme etern sinó conjuntural, en el sentit que pot arribar el dia en que Catalunya sigui independent i llavors aquesta etiqueta política deixaria de tenir motiu de ser. D’altra banda, la consulta només contempla el sí o el no a la voluntat de ser un estat independent. No hi figuren altres camins o vies sobre el futur de Catalunya com pot ser el federalisme, per exemple. Això és la mostra que és una consulta guiada cap a una única orientació i això no és representatiu de la realitat plural que sobre aquest tema és viu a Catalunya. No és una qüestió, per sort o per desgràcia, de blanc o negre, tal com la consulta sembla indicar.

A banda d’aquests dos grans arguments, però, aniré a votar. Aniré a votar perquè em sembla magnífic que sorgeixin processos participatius com aquests, relativament populars que ens permetin exercir i participar en la democràcia més sovint que d’eleccions en eleccions. Aniré a votar perquè encara que no sigui vinculant és una gran oportunitat per iniciar, a través dels resultats (siguin quins siguin), un debat obert, útil i plural sobre aquest tema, sobre el futur que volem per Catalunya. Perquè no és un tema senzill i sobretot no és un tema de blanc o negre.
I per aquesta raó, perquè estic del tot convençut que no és quelcom de blanc o negre, un dels vots que em plantejo és el vot en blanc. Com a clara mostra de la meva demanda de participar i potenciar un debat obert sobre el tema; un debat de veritat, amb aspiracions de trobar punts comuns entre les parts, amb aspiracions de sumar una majoria de catalans per seguir un camí determinat.

Però sincerament també contemplo votar en positiu. Crec en un món sense fronteres, m’importa el que pateix la gent d’aquí, però també m’importa el patiment de la gent d’arreu. Així doncs m’agradaria un món sense estats, o amb un gran estat, però la realitat no és aquesta i davant d’això la que entenc com la meva nació és Catalunya. En una lògica mundial de sistemes d’estats em sembla el més lògic l’estat nació, i això és el que em fa pensar en que Catalunya mereixeria tenir un estat propi.

M’agrada la idea federal, crec en ella. Però també crec que és una idea que requereix d’una reciprocitat per part de la resta de l’Estat espanyol, que avui no existeix. La sentència del Tribunal Constitucional ho demostra, i això m’empeny també a pensar en el sí.

En tot cas necessitava expressar en veu alta tot aquest grapat de pensaments; ara serà qüestió de meditar el vot i rumiar quin paper agafar. En tot cas, sigui blanc, negre o qualsevol de la gamma de grisos que no queden representants clarament en la consulta, dic ben alt avui i sempre: Visca Catalunya!

dimarts, 29 de març de 2011

DOS


Després d'unes quantes setmanes sense publicar cap creació literària, degut al ritme del dia a dia i de l'actualitat, avui vull deixar-vos un poema que vaig fer, inspirat en dos amics. Parla de l'amor, que arriba com la primavera ho fa ara, ara que el sol triga més en amagar-se i que la calor comença a descongelar el paisatge.

----

A Cristian y Mario,

Unen fuerte su mirada
Contagian su amor alrededor de las palabras
Trazan raíces entre sus manos
Caricias sinceras entre el engaño de la ciudad
Sacan el polvo a sus alas
Dejan pasear sus sueños
Pareja en medio del mundo de lo individual.

Rosal de colores
El Verde que se impone sobre el gris
Genio y discreción
Perfección y dinamismo
Sois pastillas contra el agotamiento emocional
Azúcar en el te amargo de la vida.

Caramelo de infancia antes del ocaso
Alivio tras las heridas
Tren hacia el mar no anunciado en la fría estación
Agua fresca tras la larga y no siempre agradable travesía.

Palabras en papel de calca
Besos tatuados sobre piel como fuego sobre madera
Un regusto extraño que se atasca en el pecho
Una palabra, un gesto, un cigarrillo con ese sabor...
Tu nombre.


25 de marzo de 2011

dijous, 24 de març de 2011

NO A LA GUERRA!

Vull començar dient una idea clara, per passar després a treballar els arguments que me la fan pronunciar: No a la guerra!
Sóc pacifista convençut i irrenunciable, crec en el concepte de la lluita no violenta, i crec en els seus resultats tal com l'experiència de Gandhi a la Índia demostra. El triomf sovint va acompanyat del suport que tens i no dels mètodes emprats així que la violència no sempre assegura l'èxit d'una resistència. Podem parlar de Palestina, on el terrorisme com a eina de lluita no ha servit de més que la lluita pacífica i resistent dels campaments de refugiats sahrauís. Tots dos pobles segueixen sense ser escoltats per les grans potències. Patint a diari l'horror i el genocidi del seu poble.

L'any 2003, enfront la Guerra d'Iraq, vaig dir No a la guerra! i ho dic avui també, però ara l'esquerra està més dividida. Molts diuen que ara és una intervenció legal perquè ho autoritza el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Aquest Consell el formen cinc països, que són els EUA, França, Regne Unit, Rússia i Xina. D'aquests, dos no són una democràcia i els altres tres són les potències occidentals per excel·lència, amb els interessos que això comporta.
L'altre argument és tot el fet per Gadafi en les darreres setmanes. No són com les especulacions de tinença d'armes de destrucció massiva que es suposava que tenia el país de Sadam Hussein, els bombardejos a la població civil són palpables i demostrats.

Doncs dit això, i responent als dos arguments expressaré els meus. Aquesta guerra fa olor a necessitat de treure la pols a les armes que les grans potències segueixen fabricant i que cal donar utilitat i sortida. El Consell de Seguretat de la ONU no és garantia ni de pau ni de justícia, tal i com us he esmentat abans són cinc països tan sols, amb uns objectius molt definits i clars. El Coronel Gadafi és un assassí; però ho és des de fa dècades, i fins fa ben poc es passejava pel món tractat a cos de rei. També Espanya el va rebre amb tots els honors a finals del 2007. Però llavors eres un foll si deies que aquest home no era més que un tirà i un dictador, ja que reis i presidents el venien com un home respectable. Suposo que per aquella època era impossible fer que la justícia caigués sobre ell; calia esperar atacar-lo en un altre moment, quan pogués servir de pretext per treure les bombes, els vaixells i els submarins de guerra a passejar. I una altra pregunta impertinent que se'm fa al cap és, quants tirans hi ha com Gadafi al món? Quants d'aquests són perseguits d'aquesta manera i amb aquests dispositius? I quants d'aquests com ara el Rei del Marroc o els diferents màxims mandataris de l'Estat d'Israel reben ajuts, armes i milions de dòlars per seguir amb la seva tasca genocida? Quants estan en el cor de l'oblidada Àfrica?

És per aquests motius que no vull empassar coll avall aquesta guerra en la que em entrat des de Espanya de bon grat (tan sols tres diputats del Congrés van votar en contra), aquesta guerra que els mitjans de comunicació no vénen com a tal i que des de l'esquerra es cau en el parany de justificar.
És per tot això que no canvio la meva definició de persona pacifista i d'esquerres, no venc tan ràpid les paraules que em defineixen. I encara que ara siguem menys que ahir, segur que demà serem més, i dic ben alt: No a la guerra!

dimarts, 15 de març de 2011

REALITATS DEL MÓN: ÍNDIA / AMÈRICA LLATINA

Durant aquests mesos de febrer i març han tingut lloc a Granollers, dins del cicle Realitats del món, les xerrades i projeccions sobre l'Índia i Amèrica Llatina.
La sessió de xerrada sobre l'Índia va anar a càrrec de Núria Curós, responsable del Departament d'Eventos Solidarios de la ONG “Sonrisas de Bombay”. Aquesta entitat neix de la iniciativa del jove escriptor Jaume Sanllorente que en un viatge turístic a la ciutat índia de Bombay va descobrir una realitat molt dura de pobresa i violació dels drets dels infants. Va decidir deixar-ho tot per dedicar la seva vida i el seu patrimoni a desenvolupar un projecte que donés educació i possibilitats als infants de Bombay. Núria va explicar cada un dels projectes que es treballen i s'impulsen des de la ONG, explicant els valors de d'amor i família que desprèn l'associació. Sempre és un autèntic plaer escoltar i donar ales a les entitats dirigides per persones amb somnis d'un món millor, més just i igualitari. La veritat és que hi ha molta feina fer a l'Índia, un immens país ple de desigualtat, i Sonrisas de Bombay és una organització jove i plena d'il·lusió en la que confiar els esforços per aconseguir fer d'aquest un país millor.
El film projectat per completar la setmana sobre l'Índia fou “Agua”, una cinta que narra la dura realitat de les viudes en aquest país, a través de la història d'una nena de només vuit anys que es troba en aquesta situació.
En la part del cicle d'Amèrica Llatina, la xerrada va anar a càrrec de Carlos Piegari, impulsor del projecte “Connectats” i ànima inquieta aprenent en comunicació. Amb la seva saviesa habitual, i en un clima molt pròxim, familiar i acollidor, Carlos va explicar el projecte mitjançant algunes seqüències de la sèrie, emesa a través d'internet, i on, amb el treball amateur de joves de diferents nacionalitats, s'explica i es treballa la temàtica de la integració dels joves llatinoamericans a Catalunya, amb les seves costums i el seu dia a dia. També va explicar i detallar que cal tenir molt present la diferència cultural entre els diferents països d'Amèrica Llatina, i tenir clar que no és un col·lectiu homogeni i que es pugui tractar com un de sol.
La projecció va ésser “Maquiladoras”, un documental que retrata la situació de Nicaragua, on hi ha les maquiles que són fàbriques que contracten noies joves i sense qualificació professional, i els beneficis de la producció no deixen cap riquesa en el país. Coincidint amb la proximitat al dia de la dona treballadora, la projecció del documental es va incloure també dins el programa del 8 de març.

dimecres, 9 de març de 2011

EL LIDER UNAI EMERY

Unai Emery s'ha alliberat i és avui el lider d'un València que trepitja fort, batent rècords numèrics, i amb xifres molt semblants a les de la millor etapa valencianista de la història, l'any del doblet.

Mai ha tingut la tranquilitat adient per treballar bé; ha viscut canvis de directives inestables i l'etapa més delicada del club en la seva història a nivell econòmic; l'afició, en la seva majoria, no ha acabat d'acceptar-lo ni d'entendre'l en els tres anys que porta d'entrenador del club. Ell, tot i així, no ha deixat de treballar, incansablement, sense queixar-se de manca de fitxatges o de fitxatges inadecuats. A patit la marxa dels millors jugadors de la plantilla per culpa de la situació econòmica del club, com van ser Villa, Silva, Albiol o Marchena, i ha estat capaç de recomposar la plantilla amb jugadors pescats a baix cost o lliures, i l'equip, convertit aquesta temporada en una autèntica pinya, millora les xifres dels cursos passats quan encara les esmentades estrelles jugaven a mestalla.

I aquest és sense dubte el millor moment de l'entrenador dirigint el club del Túria, amb uns números incontestables, un grup que juga com un col·lectiu i una il·lusió que torna a respirar-se per València. Amb tot això a favor, el tècnic ha fet un canvi, i potser per primera vegada s'ha aixecat com el gran lider i s'ha alliberat. S'ha atrevit a deixar al marge a Miguel i al Chori Domínguez, dos jugadors que per motius diferents són pomes podrides en un vestuari on ha de regnar el compromís i la implicació, les ganes i el treball. I en les convocatòries importants com la del partit d'avui a Alemanya contra el Schalke 04 s'ha emportat tots els jugadors, fins i tot aquell que no pot jugar per motius burocràtics. Emery té molt clar (ara, i per fi!) que cal premiar i aplaudir les coses bones, però ho ha de fer amb aquells que volen estar, amb els que volen implicar-se i sumar, no amb la resta.

Unai Emery està alliberat, i és avui el lider d'un València que no per pressupost ni estrelles, sinó per ganes, entrega i il·lusió pot donar moltes alegries a la seva afició!

dimarts, 1 de març de 2011

HAY QUE VIVIR

Joan Baptista Humet (1950-2008) fou un cantautor valencià i afincat a Catalunya en moltes etapes. Amb cançons tant en català com en castellà, va ser un cantautor singular i especial que va tenir la seva etapa més intensa en els anys dels 70 i 80.
Una de les seves cançons més reconegudes és "Hay que vivir", un tema visionari escrit quan la dècada dels 80 tot just s'inagurava i per a mí és un himne a la vida, amb frases indescriptibles i contundents que inviten a somiar, a batallar el dia a dia i fer el món una mica millor.

Aquesta setmana passada va ser la despedida d'un amic que ara ha deixat de ser company de feina. Sovint us he parlat en aquest blog d'ell; és com un germà, un amic d'aquells que saps que sempre hi són, d'aquells que et fan senzill somiar al seu costat, ideant projectes, dibuixant nous horitzons... És difícil trobar les paraules adecuades, i més quan és la segona separació laboral que vivim.
Així doncs deixo que Joan Baptista Humet amb la seva poesia i la seva veu trobi les paraules justes que a mi no se m'acudeixen; són el millor "finsaviat" que li puc regalar.
--

Hay que vivir

Habrá que hacernos a la idea
que sube la marea
y esto no da mas de sí.

Habrá que darnos por vencidos
y echarnos al camino
que no hay nortes por aquí.

Al sueño americano
se le han ido las manos
y ya no tiene nada que ofrecer;
sólo esperar y ver si cede
la gran bola de nieve
que se levanta por doquier.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.

Habrá que componer de nuevo
el pozo y el granero
y aprender de nuevo a andar.

Hacer del sol nuestro aliado,
pintar el horno ajado
y volver a respirar.

Quitarle centinelas
al parque y a la escuela,
columpios y sonrisas volarán.

Sentirse libre y suficiente
al cierzo y al relente,
mientras se va dorando el pan.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.

Habrá que demoler barreras,
crear nuevas maneras
y alzar otra verdad.

Desempolvar viejas creencias
que hablaban en esencia
sobre la simplicidad.

Darles a nuestros hijos
el credo y el hechizo
del alba y el rescoldo
en el hogar.

Y si aún nos queda algo de tiempo,
poner la cara al viento
y aventurarnos a soñar.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.

http://www.youtube.com/watch?v=ajD1zZBOi1E

divendres, 25 de febrer de 2011

FESTA CONTRA EL CROHN


El dimarts 22 de Febrer va tenir lloc a la Sala Luz de Gas de Barcelona un concert benèfic contra la malaltia del crohn. Va ser el punt final a uns mesos de molta feina i preparació, i a la vegada el primer pas d'un projecte que no deixarà de créixer i impulsar mogudes culturals i artístiques amb l'objectiu de donar a conèixer i sensibilitzar sobre aquesta malaltia que afecta als intestins i que sovint té l'inici en edats molt prematures. És una malaltia de caràcter crònic.

Així doncs, fent un joc de paraules va nàixer el projecte Crohn-Ik, impulsat per la Tanit Tubau que amb només 21 anys ja en fa 13 que lluita contra la malaltia. La primera moguda fou una recopilació de fotografies de rebuig contra el crohn, utilitzant el facebook i tots els seus mitjans. I la segona en concert benèfic on es va comptar amb la presència de personatges tant coneguts com Manel Fuentes, Sergi Arola i les seves bandes o Bruno Oro, entre molts altres. Durant la festa es van anar projectant cada una de les fotografies recopilades I va ésser un èxit absolut, amb 1000 entrades venudes i la sala barcelonina plena de gom a gom, i un plaer molt gran participar-hi des de la ombra.

Aquest projecte és una magnífica iniciativa, d'aquelles en que m'agrada participar, i sobretot promocionar. Cal destacar també la tasca de la Tanit, i la seva força i voluntat per treballar en la cura d'una malaltia que afecta molta gent i que viu sota la manta del silenci, i de la ignorància de molta gent. És la mostra més absoluta de generositat, lluitar per curar una malaltia que a tu t'ha perjudicat per poder fer millor la vida a banda de a tu mateix, a d'altres persones.

Molta força i llarga vida a Crohn-Ik, fins que es guanyi la batalla l'abans possible!!

http://www.youtube.com/watch?v=K2hJmi0-lCg

http://www.facebook.com/?ref=home#!/pages/Crohn-ik-Que-te-den/130882603632855?v=wall

dissabte, 19 de febrer de 2011

REALITATS DEL MÓN: SÀHARA


El passat dimecres 16 de febrer va celebrar-se la segona setmana del Cicle "Realitats del món", aquesta dedicada al Sàhara Occidental.

La xerrada a Can Jonch, va anar a càrrec dels companys Clara Giberga i Oriol Puig del Grup de Treball del Sàhara Occidental del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que van explicar la història del conflicte i l'experiència del viatge als Campaments de refugiats del passat maig. I també vam comptar amb la impagable presència d'Isabel Terraza i Antonio Velázquez, activistes de Resistència Saharaui que van viure en primera persona tot el que va passar a l'Aaiún el passat mes de novembre. Les seves paraules, testimonis d'una realitat que té lloc cada dia a no massa quilòmetres d'aquí, van impactar i generar debat entre els assistents a la xerrada.

Els testimonis en primera mà van ser un tresor de preu incalculable, i una empenta al compromís amb aquest poble valent i lluitador, aquest poble al que Espanya deu tantes coses. Vivím a Espanya, i per tant, tenim la obligació i el compromís de demanar responsabilitats als nostres governants, d'exigir l'implicació de l'estat en el conflicte. I no ho hem d'oblidar!