dijous, 27 de gener del 2011

SENSE TÍTOL, SENSE TU


A tu, Laura, per ser mare de la meva inspiració

El cel està gris, ha plogut, i no puc deixar de trobar-te a faltar.
Sé que et vaig dir que evitaria renegar, però avui el reuma em mossega el cor.
Voldria fer el camí de casa teva, però no el recordo, començo a oblidar quan ens estimàvem.
I mentre recupero la memòria, busco un nom que em descrigui això que em passa de pressa per davant, perquè sense tu no es pot anomenar vida.
De forma inevitable porto el teu nom dibuixat sobre el meu pit, just sota la butxaca on tinc sempre un parell de cigarrets, remei per la nostàlgia.
Les teves mans guarden el gust de la meva sang, de quan em vas curar el cos ple de ferides, i sent egoista fins la mort et diré que encara necessitaré que me’n curis més, més ferides causades pels meus errors.
He escoltat el so indescriptible d’un arbre despullant-se, i observant la seva nuesa la melodia del teu violí ha creat la més bella cançó mai cantada.

I no puc deixar escapar el somni, aquell que tinc escrit en un globus lligat a la pota del meu llit, que somia despertar al teu costat en un dia assolellat.



27 de Gener de 2011

7 comentaris:

Anònim ha dit...

El dolor, la alegría y la tremenda vida que ha debido soportar tu corazón, gigante y repleto de poesía, es increible.

Mario

Lal ha dit...

Tenies raó... és preciós! I molt romàntic^^

Anònim ha dit...

Multisimes gracies Joan! Espero que mica en mica anem recuperant la normalitat, com ahir, i poder deixar aquell globus lligat a la pota del llit...

Ja saps que per mi ets una de les persones més importants de la meva vida, i vull compartir amb tu els meus somnis, aquells que algun dia es faran realitat.

T,estimo!

Laura,

luna ha dit...

aish!!!
Kuantes gotes de tinta ha deixat l'amor entre els teus dits. Fantàstica il·luminació de les muses aquest escrit.

M de .... ha dit...

Poc a poc el que ens crema deixa de fer-ho,el temps aquest enemic-amic de tota persona ens ajuda a aconseguir-ho.I pensa que com diuen es millor haver estimat i arriscar a no haver-ho fet mai.Ja sé que fa mal el record pero fa mal perque el cor es ple de sentiments,si estigués buit ni sabries que es estimar...
Grácies per els teus bons desitjos,una abraçada!

Laura ha dit...

jajaj tens raó Joan!
És curiós, deixo de banda sempre el teu blog però entro per mirar si algú m'ha comentat esperant veure un comentari teu!És evident que ets més constant que jo ^^'

És preciosa aquesta entrada!Té aquesta marca teva característica, aquesta manera que tens per descriure allò que sents i aconseguir fer-nos-ho sentir als que ho llegim. Podries aconseguir que una persona que odia la poesia s'enamori dels teus escrits, n'estic segura :)

Ens veiem aviat!Un dia he de passar per Granollers, et truco i fem un cafè ok?

Petonààs!

Arià ha dit...

Titu tens molta sort de tenir una musa, i d'haver de mentir, de falsejar aquesta tristesa que intentes traspuar! Però això ja ho saps.
Atreveix-te amb el vers que ets un poeta de prosa i tu pots anar a més! jaja, però sé per experiència que difícil és fer el canvi, que asfixiant són les parets de la mètrica, la rima i l'accentuació... fins llavors, a tope amb la prosa que ja ho veus, triomfes.