El PSC ha acabat aquest any 2010 atabalat per tot l’assumpte “Mascarell”, que ha decidit acceptar la proposta que li havia fet Mas de ser Conseller de Cultura, novament. I al voltant d’aquesta temàtica són molts els militants i simpatitzants del PSC que he vist qüasi exaltats titllant de traïdor en Ferran Mascarell. Els he vist actius i contundents en les seves paraules. I la veritat és que la meva reflexió és que si haguessin posat el mateix èmfasis en criticar a la cúpula (o aparell) del partit, la qual ha causat la pèrdua del perfil i la identitat del mateix, potser els resultat en les eleccions no haurien estat tan desastrosos com ho han estat.
Certament em sembla trista aquesta por de molts a les línies que no són rectes, aquesta por a sortir-se de la línia marcada. Penso que Ferran Mascarell ha estat un valor actiu del PSC al qual sovint no se li ha tret tot el suc possible, com a passat amb altres bons dirigents d’aquest partit. Possiblement perquè la cúpula del mateix no ha cedit espai per aquells que no seguien un guió concret. Davant d’això, la decisió de Mascarell de voler participar en la política des de dins abans que estar fent papers més discrets com a diputat i poder així aportar el seu granet de sorra pel bé del país no és gens criticable. Ha preferit ser útil, sentir-se útil. Sota el seu punt de vista aquesta és una oportunitat per sumar, fet que penso que el propi PSC no ha sabut gestionar fent fora Mascarell del partit, ja que una bona obra de Govern en el pla de la cultura sempre hagués estat un valor, un punt a favor del PSC.
Tancant la reflexió, val a dir que el cas de Mascarell és l’únic dels consellers designats que respon a la màxima dita per Mas reiteradament de fer un “govern dels millors”, escollint Mascarell principalment per fer bona aquesta promesa i no deixar-la tan aviat convertida en mentida electoral.
Així doncs, li desitgem a Mascarell la millor de les sorts en la gestió de la cultura a Catalunya, a la vegada que valentia en aspectes sensibles com la llei del cinema on s’ha aconseguit tant en l’anterior govern.
Certament em sembla trista aquesta por de molts a les línies que no són rectes, aquesta por a sortir-se de la línia marcada. Penso que Ferran Mascarell ha estat un valor actiu del PSC al qual sovint no se li ha tret tot el suc possible, com a passat amb altres bons dirigents d’aquest partit. Possiblement perquè la cúpula del mateix no ha cedit espai per aquells que no seguien un guió concret. Davant d’això, la decisió de Mascarell de voler participar en la política des de dins abans que estar fent papers més discrets com a diputat i poder així aportar el seu granet de sorra pel bé del país no és gens criticable. Ha preferit ser útil, sentir-se útil. Sota el seu punt de vista aquesta és una oportunitat per sumar, fet que penso que el propi PSC no ha sabut gestionar fent fora Mascarell del partit, ja que una bona obra de Govern en el pla de la cultura sempre hagués estat un valor, un punt a favor del PSC.
Tancant la reflexió, val a dir que el cas de Mascarell és l’únic dels consellers designats que respon a la màxima dita per Mas reiteradament de fer un “govern dels millors”, escollint Mascarell principalment per fer bona aquesta promesa i no deixar-la tan aviat convertida en mentida electoral.
Així doncs, li desitgem a Mascarell la millor de les sorts en la gestió de la cultura a Catalunya, a la vegada que valentia en aspectes sensibles com la llei del cinema on s’ha aconseguit tant en l’anterior govern.
3 comentaris:
D'aquesta reflexió, i de tot "l'afer Mascarell", se'n pot extraure molt... no m'endinsaré a escriure tot el que m'ha passat pel cap ara mateix llegint aquest escrit, però és obvi que aquí hi juguen molts factors que un dia ja et comentaré... (partidisme, estratègia, intel·ligència, el subjectiu de l'adjectiu "els millors", masses aspectes per comentar, malauradament, amb tant poc temps i espai...)
Una abraçada Joan! Queda una conversa pendent! ;)
Tota la política es així.
Ei, com estàs?
És en una constatació indefugible on rau -al meu parer- el fort de l'actitud del PSC: la política és la guerra de partits.
No és la recerca conjunta del bé comú, ni el debat constructiu del poble al qual etimològicament es refereix. És una senzilla batalla, com un esport més. Tractem Mascarell com un Figo que marxa del Barça, li traiem el carnet. Ja no sumarà punts per al PSC, ara jugarà per CiU. Ningú recorda que no hi ha d'haver vencedors, que no hi ha cap lliga? Que l'objectiu som els ciutadans, tots... Que tot el que sigui ajudar hauria de ser benvingut... Que podrien d'enorgullir-se de col·laborar en una àrea tan clau com cultura...
Però no: la política és la guerra. Com en els animals, fixa-t'hi. Mascles barallant-se pel poder. Ho hem cobert amb un llençol perfecte d'hipocresies i idealismes. En direm democràcia. El mascle ja no lluita físicament. Ara entabana la prole. Quant ens falta per evolucionar! És l'idealisme el camuflatge de la nostra vessant més purament animal?
Ei Joan, és que en el fons em fot tenir un blog de filosofia i haver de guardar-me textos com aquest que ara t'endinyo com a comentari. Je,je,je. Tot això ho pensava aquest migdia, per això t'ho dic.
Mercès per la lectura, segueix escrivint.
I que consti que no sóc simpatitzant de cap dels dos partits ni, de fet, de cap partit...
Publica un comentari a l'entrada